CAPITULACIONS: El mite de l'amor convertit en negoci. (I)

Hi va haver un temps que casar-se no era fàcil. No era una qüestió que es resolia amb la simple voluntat de fer la vida en comú. A la Catalunya de l’Antic Règim –el país del bandolerisme i de la revolució dels Segadors -, les coses no eren tan senzilles. La societat estava dominada pels convencionalismes. I les Capitulacions –els acords documentats de les negociacions matrimonials- esdevenen una fórmula per a convertir el matrimoni en una pràctica mercantil  que abasta tots els segments de la societat. 

Les Capitulacions no son una invenció dels catalans. Tot i que, atesa la nostra tradicional inclinació cap els negocis, ho pugui semblar. Les Capitulacions son una figura jurídica –i una institució social- que te el seu origen en el dret romà, universalment emprat arreu de l’Europa medieval. La diferència, però, la trobem en l’abast social. Al conjunt d’Europa, les Capitulacions eren un instrument utilitzat bàsicament per les classes riques, sovint per a reforçar les aliances familiars que afavorien la seva posició de privilegi.

En canvi a la Catalunya barroca d’en Serrallonga i d’en Claris, les fonts ens revelen que era una pràctica generalitzada, que abastava a totes les classes socials. Pagesos, artesans, nobles i comerciants; rics i pobres; del medi rural o del medi urbà. A la Catalunya del 1500 i del 1600, les Capitulacions matrimonials esdevenen una institució social i un mitjà de socialització; i se’ns presenten, a la investigació contemporània, com la manifestació més pregona d’una arrelada cultura de matrimonis convinguts amb un criteri estrictament mercantilista i patrimonialista.

La raó cal buscar-la en la composició del paisatge sociològic i econòmic. La Catalunya barroca és el resultat del triomf de la revolució pagesa de les Remences (1481-1486).  Una guerra lliurada en un context general de revoltes pageses que esclataren arreu del continent europeu, directament relacionades amb les grans crisis sistèmiques que revelaven l’esgotament dels models medievals.  A Catalunya –a diferència del que va passar a Galicia, al País Valencià, a França o a Castella; amb les respectives revoltes dels Irmandiños, de les Germanies, de la Jacqueria o dels Comuneros – la revolució agrària és va saldar amb la victòria dels pagesos, ajustada però suficient per a fer valer les seves reivindicacions principals.

Amb el triomf dels Remences, el conjunt de la pagesia catalana -que representava les ¾ parts de la població- va  impulsar un formidable creixement de l’economia. Catalunya assajava allò que contemporàniament definim com una reforma agrària. I les classes artesanes, que representaven entre un 15% i un 20% de la població és varen beneficiar de la inèrcia positiva que imprimia el sector agrari. Durant les centúries del 1500 i del 1600 –fins a la crisi dels Segadors (1640)-, el país va viure un període prou llarg d’expansió econòmica i demogràfica per a propiciar l’aparició d’unes classes àmplies i riques de pagesos lliures i d’artesans emprenedors que contemporàniament definiríem com a  “classes mitjanes”.

Amb aquest paisatge, resulta fàcil comprendre la inclinació quasi obsessiva d’aquells catalans cap a la pràctica de conciliar matrimonis. Els vincles de parentiu i solidaritat que s’establien entre les famílies s'aplicaven en tots els camps d'actuació, i reportaven beneficis i seguretat als contractants. La documentació coetània ens revela que en tots els estrats de la societat aquesta pràctica era concebuda com la via d’ascensió econòmica i social per excel·lència. I qui disposava d’un mínim patrimoni, que era una part molt destacada de la societat,  ho feia valer en ares de la projecció econòmica i social de la casa, que era l’equivalent a dir de la família. 

Per a exemplificar l’abast d'aquestes pràctiques acudim al fons documental d’una petita població de la Segarra històrica: Vallfogona de Riucorb. I revivim a través de la documentació coetània les Capitulacions matrimonials entre dos membres de la comunitat que pertanyien al segment social dels pagesos lliures. El 9 de setembre de 1632 és protocol·litzaven les Capitulacions entre n’Onofre Ballart, de trenta anys i vidu; i  en Montserrat Ponts, com a pare i representant de la Catherina Ponts, de dinou anys i soltera.  Cal ressenyar que, en aquella època, Montserrat era un nom de pila masculí.

En aquell acte n’Onofre va actuar en nom propi. Era el “cap de casa”, condició bàsica per a representar els interessos d’una part. Era l’hereu del seu pare i vivia a casa del pare, però com a home casat i amb fills estava alliberat de la tutela paterna. N’Onofre era el net d’un jornaler occità -d'Alvèrnia- que havia emigrat a Catalunya a finals del segle anterior,  i havia arrelat i prosperat impulsat per la puixança econòmica.  I era, també, el custodi (el marmessor) del testament de la seva difunta esposa Gerònima, que havia estat en favor de les dues filles petites de la parella: Maria i Joana. No oblidem que els catalans ens casem en separació de bens des de temps immemorials. I això significa que els bens que la difunta havia aportat al matrimoni serien heretats per les filles "en temps de casar".

En Montserrat (avantpassat directe de l’autor de l’article) era pare de disset fills (cinc d’un primer matrimoni i dotze d’un segon matrimoni) dels quals onze varen arribar a l’edat adulta. La Catherina, filla del segon matrimoni, era una d’aquests. Però, òbviament,  no consta enlloc que ella participés ni en la elecció del nuvi ni en la negociació de l’acord. En Montserrat, que prèviament devia examinar amb deteniment el patrimoni dels Ballart, devia pensar que la seva filla podria tenir una existència relativament còmoda. I devia imaginar que forjava una aliança familiar amb els Ballart -una família econòmicament ben posicionada- traçada amb els potents llaços de parentiu i solidaritat tant importants en aquell context sociològic. Li calia, però, aportar un dot suficient per a desvetllar l’atenció del nuvi. 

En Montserrat, que també disposava d’un patrimoni suficient per a presentar-se en condicions a negociar, va iniciar les “vistes” (la negociació) amb l’argument contundent que la Catherina era jove, forta i sana; i representava la possibilitat real de donar-li l’hereu que la difunta -en l'ideari de l'època- l’hi havia negat. Del dot ja se’n parlaria quan toqués. I n’Onofre, que devia sentir la necessitat de tenir un hereu (per a garantir la continuïtat de la casa i evitar l’alienació del patrimoni familiar) i, també, la necessitat de recuperar la figura de la mare i mestressa (indispensable per a criar be i casar millor a les filles orfes); s’hi va avenir de seguida. Naturalment el dot és va negociar.  I en Montserrat, en nom de la Catherina, va aportar al matrimoni un lot patrimonial respectable.

Setze anys més tard, en 1648, n’Onofre va haver de tornar a capitular. Però llavors en nom de la seva filla Maria, del primer matrimoni. I en aquell instant se li van complicar les coses. Per que la Catherina, que anteriorment havia estat víctima, en aquest acte esdevé botxí i adquireix un paper molt actiu i destacat. La documentació coetània ens revela que va ser ella qui va triar el pretendent i qui va dur el pes de les negociacions. Un mecanisme legal li ho permetia en la seva condició i qualitat de mare de l’hereu continuador de la nissaga Ballart. I en la revisió del document, és fa difícil evitar la sospita que l'ombra llarga d'en Montserrat Ponts, en la defensa dels interessos del seu net Ballart, hi va intervenir. Les capitulacions matrimonials entre la Maria Ballart i en Joan Piñol que inicien el text amb la reveladora frase:

“Memorial del que dona de dot Nofre Ballart de Vallfogona a Joan Piñol de la mateixa vila per conlocació de sa filla Maria”.  

es clouen amb la definitiva sentència:

“de conformitat amb la voluntat de sa madastra na Catherina Ponts uxor Ballart”