L'ASSALT AL COMBOI DE LA MONEDA: el "tren de Glasgow" del bandolerisme català.

La revolució dels Remences, de finals del segle XV, que va enfrontar a la pagesia oprimida i a la classe aristocràtica, i que va marcar el principi de la fi del feudalisme a Catalunya;  va deixar alguns testimonis de la violència que no varen desaparèixer amb la pau. El fenomen del bandolerisme, sorgit inicialment com una resposta violenta de la pagesia als maltractaments i als abusos de la classe aristocràtica; esdevé, paradoxalment, durant el segle llarg de pau posterior a la guerra una activitat pròspera lligada a la inèrcia expansiva de la economia del país. 

La historiografia catalana ens ha llegat el coneixement d’un fenomen que ha quedat reduït a l’existència dels quatre grans bandolers del barroc català: Joan Sala i Ferrer “Serrallonga”, Pere Roca d’Oristà “Rocaguinarda”, Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort” i Bartomeu Camps “L’empordanès”. Però el fenomen del bandolerisme formava un univers riquissim i  tenia una composició i un abast molt superior que comprenia des de les grans colles organitzades –que podien concentrar més de cent membres i actuar com a exercits particulars-, fins a petites colles de lladres de camins –formades per tres o quatre integrants-, passant per les colles mitjanes –integrades per una dotzena d’individus i que eren les més temudes per la seva capacitat de maniobra-.

En aquest article ens referirem a aquestes darreres, i més concretament a un fet notable que va protagonitzar la colla d’en Pere Barba dels Carbonells “Barbeta”; conjuntament amb altres colles de similars característiques en el fet bandoler més important a la Catalunya del 1600: l’assalt –als plans de Pomar (Segarra)- al comboi de la moneda destinada al pagament de les soldades (els endarreriments d'un any) dels “tercios de Castilla” que combatien a Flandes: tres milions de “ducados” castellans. La ràpida i contundent acció dels bandolers, que va comptar amb la inesperada complicitat dels sometents de Cervera -teòricament emplaçats per a col·laborar en la custòdia del comboi-, i el desenllaç rocambolesc de la història; planteja una interessant i desconeguda relació entre el poder civil, la delinqüència organitzada i la cort del rei. 

El 30 de Desembre de 1613 eixia el comboi de Cervera en direcció cap a Igualada. Venia de Madrid i anava cap a Barcelona, en previsió de ser embarcat fins a Gènova, i d’allí seguint el corredor borgonyó fins a Flandes. El comboi estava fortament custodiat. Les fonts coetànies esmenten una companyia de “Tercios”; és a dir dos-cents peons armats amb piques i arcabussos amb forquilla, i una vintena de cavalls armats amb espases “roperas” i pedrenyals de metxa. Era la comitiva que habitualment custodiava els freqüents transports que viatjaven cap a Gènova via Barcelona. I no tots destinats al pagament de les soldades. A la república marítima hi havia la seu dels Dòria, banquers dels Habsburg, considerada la “Suissa” dels monarques espanyols.

El que no era gens habitual, era el gran tresor que transportava aquest comboi. Les fonts coetànies revelen que la cort de Madrid, conscient dels perills que representava travessar territoris molts afectats pel bandolerisme, preferia enviar trameses menys quantioses i més freqüents. Per tant, entenem que l’import d’aquesta tramesa estava envoltat d’un secretisme absolut. Quasi una qüestió d’estat. Tres milions de “ducados” –l’equivalent a dos milions i mig de lliures barcelonines- era una quantitat molt respectable. Per a tenir una idea aproximada del seu valor, direm que seria l’equivalent a seixanta milions de jornades de treball. En aquest cas però, sorprenentment, l’administració reial -el privat Lerma- va optar per no reforçar la protecció. Si més no, no es va reforçar amb elements de l’estament militar. I els sometents civils (Lleida, Bellpuig, Cervera, ...) varen ser cridats a rellevar-se en el decurs del camí del comboi. 

També resulta sorprenent la inesperada capacitat de la cort del rei per a reunir aquest tresor. Les fonts ens revelen que des de l’any 1600 (tretze anys abans) les arques de la monarquia havien patit un fort desgast. A la sagnia que implicava mantenir  els fronts de guerra permanents a Flandes, a Itàlia i a Alemanya en la lluita que els Habsburg mantenien per conservar les seves possessions europees; s’havia sumat una sobtada aturada de la consignació de metall americà. També les fonts revelen -i daten en aquell context- els primers símptomes d’esgotament de les mines d’or i d'argent de les colònies americanes; sumats a un increment exponencial de la pirateria anglesa, holandesa i francesa; especialment activa en la tasca d’interceptar i enfonsar els galiots castellans que feien la ruta atlàntica entre els ports de les colònies i la “Casa de Contratación” de Sevilla.

En aquest context històric apareix la figura d’un curiós personatge que podria explicar aquesta sobtada injecció a les arques de la monarquia. En Pere Franquesa (Pedro Franqueza naturalitzat castellà), un buròcrata natural d’Igualada que va fer fortuna a la cort de Madrid. Un personatge que, durant els anys immediatament anteriors,  havia fet acumulació de riquesa i de poder a l’ombra del ministre plenipotenciari Lerma, el privat del rei. Avariciós, especulador i ben relacionat amb els elements d’una cort i d’una administració corcades per la corrupció; esdevé la primera contribució patrimonial particular dels estats hispànics dels Habsburg amb una fortuna calculada de més de cinc milions de “ducados”, que equivalia a les rendes anuals de la corona o si es vol al volum total de l’or i l’argent procedent de les colònies consignat en tres anualitats.

Pedro Franqueza es una estampa típica de la cort dels Habsburg espanyols. Es el paradigma del buròcrata corrupte, traficant d’informació i de favors en un entorn dominat per una aristocràcia domesticada i corrupta; que ell va saber convertir en oportunitats i negocis pel seu benefici personal. La crisi dels metalls, però, va provocar un daltabaix;  i una purga d’elements considerada necessària per a redreçar les finances reials. Franqueza,  que no formava part del selecte grup dels “grandes de España”, va esdevenir una víctima propiciatòria. En aquesta caiguda -malgrat que ell ocultava la seva naturalesa- també hi va comptar el seu origen català, considerat estranger a Castella. La seva fortuna patrimonial es va fer pública i es va convertir en un gran escàndol. Abandonat pel seu patrocinador, en 1609 (quatre anys abans), fou expropiat en la seva pràctica totalitat i els seus bens progressivament liquidats. Acabà, finalment, morint incomunicat a la presó.

Un altre personatge controvertit, coetani als fets i que podria explicar el coneixement de l’existència d’un comboi amb una càrrega d’un valor immensament superior a les trameses habituals, és Francesc Vicent Garcia i Torres, el rector de Vallfogona i figura senyera de la literatura catalana barroca. Les fonts documentals revelen que exercia una posició de lideratge intel·lectual molt reconeguda entre la classe nobiliària arruïnada del seu entorn geogràfic. Un estament molt avesat a l’activitat del bandolerisme a causa de la precarietat en que havia restat desprès dels Remences. Mossèn Vicent, va arribar a glossar la figura del cap de bandolers Pere Roca d’Oristà “Perot Rocaguinarda” –de la facció senyorial- i de qui va manifestar que era “lo millor pillard del cristianisme”. També les fonts revelen que en "Rocaguinarda" es refugiava sovint al castell de Vallfogona, i que Mossèn Vicent li administrava els sagraments particularment.

Mossén Vicent viatjava sovint a la cort de Madrid. El seu talent en el camp de les lletres i la seva personalitat singular i desimbolta, li varen reportar l’amistat de les figures més rellevants de la literatura castellana de l'època. Va compartir amistat amb Lope de Vega, i a través d’ell va accedir a l’entorn familiar dels Alba i dels Sessa, elements permanents de la cort. Mossèn Vicent esdevingué un dels habituals en les estrenes teatrals que es portaven a terme en els ambients cortesans. I malgrat la posició secundària que devia assumir en aquell entorn, res fa descartar que en algun moment podria haver tingut accés a informació molt sensible. És una hipòtesi que, malgrat l’evident possibilitat, historiogràficament no s’ha treballat. Va morir uns anys més tard, sobtadament, de retorn d'un viatge a la cort de Madrid. Sobre aquesta mort plana la sospita fundada que va ser enverinat per agents espanyols que el consideraven un agent de la Generalitat.

Finalment, el tercer personatge controvertit –el tercer vèrtex del triangle- és el cap de les diferents colles que varen actuar en l’assalt. Pere Barba dels Carbonells “Barbeta”, a qui la historiografia ha apuntat com a natural d’algun indret de la península italiana, ha resultat ser fill de la vila de Guimerà (Segarra històrica). L’autor d’aquest article, en la tesi d’investigació “La família, la casa, l’obrador i la terra; en la crisi i en la revolució dels Segadors (1592-1652)”; posa de relleu l’existència de la partida matrimonial de la mare vídua d’en Barba amb el vidu Roig dels Carbonells, localitzada en el Fons Documental de Vallfogona. I la constitució del nou "foc" amb la reunió dels membres de les dues famílies. Els primers anys de vida del petit Pere són, a causa de la seva posició de fill menut de la vídua, molt probablement un rosari de maltractaments i abusos per part del vidu Roig i dels seus fills.

Desaparegut de les fonts documentals a partir de l’edat de catorze anys, hom suposa que la seva precària existència el va abocar definitivament a la delinqüència. El més sorprenent, però, és el fet que amb poc més de vint anys d'edat esdevé el cap indiscutible de les diverses colles que porten a terme l’assalt. I la resposta, probablement, la podríem obtenir analitzant els darrers dies de la seva vida. Amb posterioritat a l’assalt és va refugiar, sorprenentment, a Roma. Aquest és un detall important, per que es fàcil imaginar que –per raó de conflicte polític- els súbdits del rei espanyol fugitius de la justícia generalment cercaven empara als dominis del rei francès. Llavors, la qüestió que és planteja és: ¿que hi feia en “Barbeta” a Roma ?  ¿Hi era per iniciativa pròpia o per que algú molt poderós -el mateix que li havia facilitat la fugida- el volia tenir controlat?.

En 1613, o en 1614; els estats pontificis no eren una possessió dels Habsburg, si be estaven en bona part envoltats per territoris sota el domini dels reis espanyols. Amb aquesta premissa Roma no era l’indret més adequat –per seguretat i per prudència- per a ocultar-se de l’acció dels agents espanyols. Per que l’assalt al comboi de moneda -ho confirmen les fonts- va fer trontollar els fonaments de l’aparell polític i administratiu de la monarquia espanyola. I hom pot imaginar que el govern ho devia considerar una qüestió d’estat. Si més no, el rei en persona. La demostració de la importància que va adquirir aquest fet, ho prova que en "Barbeta" va ser detingut a Roma per agents espanyols –poc mesos després de l’assalt del comboi- i conduït a Barcelona. Va ser torturat fins a l'extenuació. Va morir forcat i el seu cadàver va ser esquarterat i exposat públicament.

El professor Llobet i Portella ha estudiat abastament la destinació del botí de l’assalt. En la conclusió del seu treball “Bandolerisme, bandolers i bandositats. Documents cerverins sobre bandositats (1545-1636)” suggereix la possibilitat que els elements dirigents del Sometent de Cervera –cent peons armats amb arcabussos i pedrenyals de metxa-, i que tenia la missió d’auxiliar als “Tercios” en la custodia del comboi, podrien estar al corrent de la maniobra planejada pels bandolers d’en “Barbeta”. L’oportuna aturada –i estratègica retirada- dels sometents al poble dels Hostalets poca estona abans de l’acció dels bandolers, deixant en precari la rereguarda del comboi, ho apunta. I la sobtada activitat del mercat immobiliari de Cervera i de la seva rodalia, durant els mesos posteriors, quasi ho demostra. 

Només una part del botí va ser recuperat. El lloctinent general de Catalunya, comte de Santa Coloma, alt funcionari de la corona; va iniciar una frenètica recerca de qualsevol prova o testimoni relacionada amb l’assalt. Durant mesos els pobles de la Segarra i de la conca d’Òdena van patir la pressió i els escorcolls dels soldats, en forma d’interrogatoris, d'abusos i de maltractaments. El castell del baró de Segur, element considerat sospitós de participar en l’assalt, va ser escorcollat pam a pam, i finalment a la vista que no s’havía pogut obtenir cap prova important, el virrei va ordenar desmuntar-lo pedra a pedra. Mai més va ser reconstruït. Finalment, quan en “Barbeta” va ser executat i esquarterat, la pressió i els escorcolls varen cessar, sospitosament, de forma sobtada. En Lerma, en nom del govern, va ordenar la fi de les maniobres de recerca del tresor. I la paga dels “Tercios” va arribar a Flandes notablement delmada.

Una curiosa relació entre bandolerisme, poder civil, i fins i tot alguns elements molt poderosos de la cort del rei.  Un triangle que forma una estranya i misteriosa comunió d’interessos, en un paisatge social i politic dominat per la corrupció i per la violència. Un fet que la investigació historiogràfica no ha desvetllat; i que, actualment, resta encara enquadrat en la categoria d'hipòtesi. Però que, si més no, ha estimulat la creació literària. Les sorprenents connexions que apunta l'assalt al comboi de la moneda, i la hipotètica comunió d'acció -en la planificació i comissió del fet- entre estaments fortament enfrontats; ha inspirat la novel·la de temàtica històrica “Matheu i Catherina” (en procés de publicació) obra de l’autor d’aquest article.