diumenge, 10 d’abril del 2016

BARCELONA, DE POBLE GRAN A GRAN CIUTAT (1492-1931).



Barcelona en l'Antic Regim.

Barcelona en 1492 –l’any que Colom va posar el peu a Amèrica- era una petita ciutat que tenia escassament trenta mil habitants. El tamany demogràfic aproximat que actualment tenen algunes capitals de comarca com Vic, Tortosa, Vilafranca o Figueres. Si be es cert que exercia un lideratge inqüestionable en el conjunt del país –cap altra ciutat catalana superava els deu mil habitants- en el ranking mediterrani i europeu era una ciutat de reduïdes dimensions i població;  i naturalment amb una capacitat de projecció molt limitada.  

Havia perdut la meitat de la població en relació als anys de plenitud del segle anterior. La Pesta Negra, la crisi econòmica general i les guerres civils catalanes havien delmat la població fins a reduir la gran ciutat que havia estat, en un poble gran. En aquella mateixa època, València –que tenia setanta-cinc mil habitants- i Nàpols –que en tenia seixanta mil- eren les gran urbs de la corona d’Aragó. Barcelona exercia com a capital política però València i Nàpols l’havien rellevada en la condició de capital econòmica i cultural respectivament.

Durant dos segles –l’espai de temps entre 1497 i 1714- Catalunya va duplicar població, i va passar de 250.000 a 500.000 habitants. Però aquesta inèrcia positiva no va tenir correspondència en el creixement demogràfic de la ciutat. A la vigília del conflicte de Successió (1705) Barcelona albergava una població de trenta-cinc mil habitants i una trama urbana que no aconseguia cobrir la totalitat de l’espai intramurs. Nàpols –amb dos-cents mil habitants- i València –amb més de cent mil- lideraven el ranking de ciutats de la corona d’Aragó.

Barcelona en el segle de la Il·lustració.

Però al llindar del 1700 Barcelona ja mostrava símptomes de recuperació. S’havien conclòs les obres del moll –finançades per la classe mercantil local- i el port recuperava els nivells d’activitat comercial anteriors a les grans crisis del 1400. S’intensifica el tràfic naval amb Palma, València, Marsella, Gènova, Sevilla o fins amb els ports atlàntics de Lisboa, Bilbao, Bordeus, ... i amb Londres !!!.  Barcelona no guanyava habitants, però en canvi les viles del pla de Barcelona –Sants, Horta, Sant Andreu i Sant Martí- creixien vertiginosament.

A partir de la desfeta de 1714 varia decididament la tendència estacionaria de Barcelona. El llarg període de pau que abasta la totalitat del segle XVIII –inèdit des del segle XIV- impulsa un creixement demogràfic colossal. La classe mercantil barcelonina -educada en les idees il·lustrades d’influència francesa- transforma el paisatge de la ciutat. Sorgeixen els primers grans obradors precursors de les fàbriques industrials. La trama urbana assoleix la totalitat de l’espai intramurs i s’inicia l’edificació del primer espai extramurs: la Barceloneta.

En el cens de Floridablanca de 1787 Barcelona allotjava una població de 100.160 habitants. El tamany aproximat que actualment te Reus. Era la tercera ciutat de l’estat espanyol, només superada per València, que tenia 103.918 habitants; i per Madrid, que censava 147.543 habitants. Però la composició de la societat –a Barcelona i a Madrid- era molt diferent.. A Barcelona –i a València també-, el pes principal estava format per fabricants, artesans i jornalers. En canvi a Madrid, estava format per militars, empleats del rei i criats en general. 

Barcelona en la Revolució Industrial.

En 1857, en plena Revolució Industrial i superats els estralls de la guerra napoleònica i de les dues primeres carlinades –les més llargues i mortíferes de les tres que es van succeir-; Barcelona tenia 183.787 habitants. El tamany aproximat que actualment tenen ciutats com Donosti o Pamplona. Llavors ja era la segona ciutat de l’estat espanyol (Madrid en tenia 281.000, València havia quedat estacionada en els 106.000, Sevilla la superava amb 112.000 i Màlaga ratllava els 100.000). Cap altra ciutat de l’estat espanyol assolia els 100.000 habitants.

I Barcelona, reclosa dins les muralles, era un bullidor de vivendes, botigues, tavernes, obradors, fàbriques i convents. Son els anys de les primeres revoltes obreres, de l’ensorrament de les muralles i de l’edificació sobre el perímetre exterior, que des de 1714 –per imposició de l’estat espanyol- havia estat prohibida. S’urbanitzen els espais de les Rondes, que oferien millors condicions de salubritat i que son ocupats per les classes benestants. Es posen a debat diversos planejaments d’eixample, i Barcelona mira cap al nord.  

Al seu voltant –a les viles del pla de Barcelona- la població havia crescut espectacularment. Algunes fàbriques –sobretot les més grans- que no tenien espai dins la Barcelona murallada s’havien implantat als pobles del pla de Barcelona. En 1857; Sants tenia 6.739 habitants; Sarrià en tenia 3.860, Gràcia 17.147 (quasi com Lleida o Tarragona), Horta 2.626, Sant Andreu 10.297 (quasi com Girona), i Sant Martí de Provençals 7.096. Sumats els efectius de la capital i dels pobles al pla de Barcelona hi vivien 232.000 persones, no massa lluny dels 281.000 de Madrid.



                         Plànol de la xarxa de tramvies del pla de Barcelona en 1888.


Barcelona al llindar del segle XX.

L’any 1897 -en plena guerra de Cuba- la ciutat de Barcelona havia més que duplicat població respecte al cens de quaranta anys abans. Barcelona tenia 509.859 habitants. El tamany aproximat que actualment te Saragossa. Formava un continu urbanístic amb Gràcia (que ratllava els 50.000 habitants i era la segona ciutat del Principat). Si be mantenia un segon lloc al conjunt de l’estat espanyol –frec a frec amb Madrid que censava 512.150 habitants-; el pla de Barcelona esdevenia l’espai urbà més poblat de la península ibèrica.

I sobretot, Barcelona recuperava la condició de gran urbs en el conjunt d’Europa. Una condició que havia ostentat durant els segles centrals de l’Edat Mitjana –l’etapa de plenitud de l’imperi català de la Mediterrània-, i que havia perdut amb posterioritat a les crisis del 1400. Al llindar del segle XX, Londres, que era la gran capital europea, havia superat els sis milions d’habitants; i París s’aproximava als tres milions. Però la majoria de capitals polítiques i econòmiques d’Europa albergaven un volum de població similar a Barcelona.

Aquesta explosió demogràfica no era fruit únicament del creixement vegetatiu. Hi va contribuir en gran manera els grans corrents de migració interna impulsats pel procés d’industrialització. Durant el període 1850-1900 els extrems territorials del país (el Pirineu lleidatà i les Terres de l’Ebre) van patir una forta hemorràgia poblacional en benefici dels centres industrials del pla de Barcelona. També es l’època de les primeres immigracions contemporànies procedents de fora del Principat. Bàsicament del País Valencià i d’Aragó.

Barcelona en la República.

L’any 1930 Barcelona havia tornat a duplicar població. Era el quart cop que ho feia en un espai de temps de poc més de dos-cents anys. A les vigílies de la proclamació de la República i de la recuperació de la Generalitat, Barcelona albergava 1.005.565 habitants. Superava a Madrid que en censava 952.832 i esdevenia la ciutat més poblada de l’estat espanyol i de la península ibèrica. A la condició de capital demogràfica sumava també la condició de capital econòmica i cultural, i es situava de ple en el circuit de les grans capitals europees. 

En aquesta nova empenta també hi va contribuir el factor immigració. Aquest cop però l’immigració interna procedia bàsicament del centre i de l’oest del país (de les comarques de la Catalunya central i del pla de Lleida). També hi va tenir part destacada el corrent immigratori que procedia de fora del país. Als valencians i aragonesos que continuaven arribant a la ciutat des de finals del segle anterior, s’hi van sumar illencs (de les Balears) i en menor mesura murcians i andalusos. Fins i tot, hi van arribar i hi va arrelar francesos, alemanys, italians, anglesos i escocesos. 

Son els anys del xarleston, del vaudeville i del cine mut. Del Paral·lel i del “barri xino”. Son els anys de les grans exposicions internacionals i de les grans manifestacions artístiques. De Montjuïc i de l’expressió arquitectònica i urbanística –el modernisme-, pictòrica –el cubisme-, literària i periodística –l’avantguardisme-. Son també els anys de la popularització de la pràctica esportiva, i del naixement i consolidació de l’esport com a espectacle de masses. De la natació, de la gimnàstica, de l’atletisme, del futbol, del basquet, del handbol, del hoquei i del rugby; ... i del Futbol Club Barcelona. 

Il.lustració de l'encapçalament: Vista de Barcelona cap el 1850, gravat d'Alfred Guesdon.

diumenge, 3 d’abril del 2016

LA SUPERMORTALITAT FEMENINA A LA CATALUNYA DE L'ANTIC REGIM.


En les societats agràries de l’Antic Regim el gènere de la descendència tenia una importància vital. Els nens eren més valorats que les nenes i rebien més protecció i més atencions alimentàries i sanitàries. En aquell context cultural, les nenes eren considerades elements no aptes per a l’aparell productiu. Arribades a l'edat adulta, la sort de les dones no era millor. Destinades a una funció estrictament reproductiva, patien un deteriorament físic accelerat producte d'una situació continuada d'embarassos i parts.  Mai fins llavors, les dones havien estat en una situació de tanta vulnerabilitat.


La mortalitat infantil

Les fonts revelen que el fenomen de la supermortalitat femenina es va produir de forma especialment acusada al medi rural. L’Europa del 1500 era un món bàsicament rural. I Catalunya no era una excepció: les ¾ parts de la població residia en nuclis poblacionals inferiors als cinc mil habitants. I les mateixes fonts revelen que les ¾ parts de la població rural exercia la seva activitat principal en el sector agro-ramader. En definitiva, un fenomen que afectava els 2/3 del total de la població del país.

Durant la centúria del 1500, els salaris van inflaccionar com no ho havien fet mai: l’expansió econòmica del país va provocar una demanda de mà d’obra sense precedents que, en part, es va cobrir amb la immigració occitana. Els grans masos es varen omplir de personal subaltern. Però les petites i mitjanes explotacions –que havien esdevingut el règim majoritari- confiaven la força motora de treball en la seva pròpia capacitat de generar recursos. En resum, tenir fills i aconseguir criar-los fins a l’edat justa (set o vuit anys) per a incorporar-los a l’aparell productiu familiar.

Per a il·lustrar el fenomen acudim a les fonts documentals d'una petita població situada a cavall de la Catalunya central i les planes occidentals del país: Vallfogona de Riucorb. Una tria que respon a les característiques específiques de la plaça objecte de l’estudi que la converteix en un paradigma extrapolable al conjunt del país. Observem en el gràfic que s’exposa a continuació, com les piràmides de població infantil revelen una osca important en el sots-segment "6 a 10 anys", que correspon a l'etapa més sensible en el creixement de la persona.


El Memorial de 1592 censa un total de població de 352 habitants, distribuïda en 193 homes (el 55% sobre el total) i 159 dones (el 45% sobre el total). 10 punts percentuals que expliquen moltes coses. Els “pàrvuls” (la població menor de 14 anys) sumava 115 persones (el 30% de la població), distribuïdes en 63 nens (el 55% del segment) i 52 nenes (el 45% del segment). En aquest segment, també apareix el decalatge de 10 punts percentuals que revela el còmput total de població.

Les seriacions de naixements de les dècades immediatament anterior i posterior a 1592 detallen un nombre similar de naixements de nens i de nenes, que no expliquen l’osca de població infantil femenina. En canvi, els Llibres d’Òbits del mateix període contenen una esgarrifosa relació –per ser desproporcionada– de defuncions de nenes, extrem que prova d’una manera definitiva la “supermortalitat femenina” en el col•lectiu de població infantil de la comunitat.

Aquest fenomen, que va ser general durant l’antiguitat i l’edat mitjana, es va incrementar sobtadament durant els primers segles de l’edat modernaLa proliferació massiva de petites i mitjanes explotacions, com a resultat de la revolució Remença, va provocar -en aquell context cultural i econòmic- una explosió del fenomen. La societat de la Catalunya barroca dels segles XVI i XVII -que va conèixer l’accés a l’ús i a la propietat de la terra de les classes històricament més desfavorides- va conèixer de primera mà l’expansió del fenomen en la seva màxima expressió.

La mortalitat adulta.

El gran cicle expansiu de 1486-1640 (Revolució dels Remences a Revolució dels Segadors), sobretot el període central de 1553-1627, va provocar també canvis substancials en els esquemes socials, impulsats per la bonança econòmica general. Les famílies econòmicament ben situades casaven els fills i les filles en edats molt primerenques (entre els 16 i els 18 anys), amb el doble objectiu d’assegurar el relleu patrimonial i d’incrementar la massa laboral familiar.

Les morts de dones de primer part –amb indiferència de la seva condició econòmica- eren freqüents. Hi contribuïa el fet esmentat anteriorment que moltes dones s’enfrontaven al primer part a una edat molt primerenca. Però la màxima incidència es produïa a partir de la mitja dotzena de parts. No cal fer un gran esforç per imaginar que l’exposició continuada -durant anys- a una situació d’embaràs i part provocava un notable deteriorament de l’estat físic de les dones, que es traduïa en una considerable mortaldat entre la població femenina.

Observem en la gràfica que s'exposa a continuació que el sots-segment “de 15 a 29 anys” -el primer tram de la població en edat reproductiva- revela una sorprenent correcció de forces demogràfiques entre homes i dones. Aquesta dada, però, cal emmarcar-la en una fenomenologia diferenciada: l’emancipació i emigració de la mà d’obra masculina. Aquells nens –ara fadrins- concebuts i parits per esdevenir “braços per a treballar”, que escapaven de les dures condicions laborals familiars per crear -en un altre entorn- el seu propi aparell productiu, ... seguint el mateix model !!!.



En canvi a posteriori, equilibrada la balança local de distribució de treball i força motora de treball, observem el decalatge considerable entre la població masculina i femenina. En el sots-segment de “30 a 44 anys” –el segon tram de la població en edat reproductiva-, la caiguda d’efectius femenins -tenint en compte que en el tram d’edat anterior les forces estan equilibrades- és considerable: els homes passen a representar el 60%, i les dones, només el 40%.

Els detalls que transcriuen els rectors en els Llibres d’Òbits són esfereïdorament dramàtics: dones relativament joves (entre 30 i 40 anys) “amb el cos desllorigat” i “amb les forces acabades”, que acumulaven un historial que sumava entre mitja dotzena i una dotzena d’embarassos i de parts. I sense distincions. Les difuntes de classe benestant se situaven a la banda alta (de 10 a 12 embarassos i parts), i les de classe humil, a la banda baixa (de 6 a 10 embarassos i parts). La diferència estibava en l’edat de matrimoni: les “noies riques” eren casades entre els 16 i els 18 anys, i les “noies pobres”, entre els 23 i els 25 anys.

Òbviament, aquest fenomen produïa una crua selecció natural que impedia a les dones arribar a la vellesa en la mateixa quantitat i condicions que els homes.


Il·lustració de l'encapçalament: "Magdalena penitent". Oli sobre llenç. Estil Barroc. Caravaggio (1596). Palazzo Doria Pamphili. Roma.





diumenge, 27 de març del 2016

EPIDÈMIES: La "Pesta dels Pastors" de 1599.



L’obertura de les noves vies marítimes atlàntiques, a partir de la descoberta de noves terres i noves civilitzacions a Àfrica, Amèrica i Àsia, va intensificar la propagació i l’efecte dels virus desconeguts en els sistemes immunitaris de la població europea. Durant la centúria del 1500, les pandèmies medievals que afectaven al conjunt de la població van deixar pas a les epidèmies modernes, que s’acarnissaven amb segments molt concrets de la societat. Un d’aquests episodis es la “Pesta dels Pastors” de 1599, que va afectar –sobretot- a la població relacionada amb l’activitat de la producció i transformació de la llana: pastors i teixidors.

La primera referència documental d’aquesta epidèmia la trobem a Holanda. En 1597 les autoritats estaven alarmades per l’acció d’una epidèmia desconeguda que estava causant estralls entre la població de les ciutats portuàries. Hom pot suposar que l’origen d’aquest virus podria estar situat en el sud-est asiàtic. Els mercaders holandesos havien efectuat diversos viatges exploratoris a l'arxipèlag de l’actual Indonèsia. En aquells anys els Països Baixos estaven sota la dominació de l’imperi espanyol. Però la seva inquieta classe mercantil noliejava expedicions amb la vista posada en la independència i en la creació d’un imperi colonial.

Les relacions polítiques entre l’elit mercantil holandesa i l’administració imperial espanyola eren dolentes. Per raons òbvies. Però els negocis tenen l’estranya virtut de sobreviure en els pitjors escenaris polítics. I això era el que passava. Per que Castella, o més ben dit l’oligarquia ramadera castellana –que era el mateix que dir l’aristocràcia castellana-, continuava proveint de llana en brut els tallers tèxtils de la potent classe mercantil holandesa. Els viatges entre els ports del Cantàbric (Bilbao, Bermeo, Castro Urdiales, Laredo) i els ports holandesos eren freqüents. I aquesta va ser una de les vies de propagació de la “Pesta dels Pastors” a la península ibèrica.

En 1598, les autoritats basques alertaven de la propagació d’una epidèmia que havia arribat a través dels vaixells comercials que havien fet el viatge a Holanda. J.H. Elliot ("La revolta catalana, 1598-1640") afirma que aquest episodi va tenir uns efectes devastadors als països de la corona de Castella; i és va propagar amb una gran velocitat i una extrema virulència en direcció nord-sud; partint dels ports castellans del Cantàbric cap al centre peninsular, cap a la vall de l’Ebre i cap a Andalusia.

A Catalunya la pesta va arribar la primavera de 1599. Unes crides de les autoritats de la ciutat de València localitzades pel professor Francesc Crosas, a la Biblioteca Nacional de França, situen l’epicentre català a la vall del riu Corb (Segarra). Les autoritats municipals valencianes, per raons de salubritat i seguretat, prohibiren el contacte amb persones o mercaderies procedents de la zona afectada. S’esmenta expressament Bellpuig, Golmés, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, Preixana, Eixaders, Aguiló i Vallfogona; advertint l’aplicació de duríssimes sancions econòmiques i de reclusió penal pels qui incomplissin aquestes instruccions.

El mateix manuscrit conté una sèrie de dades facilitades pels paers de Lleida i els consols de Tarragona, afirmant que a Tàrrega el 9 de Juny d’aquell any la pesta ja havia provocat 300 morts i a Bellpuig en les mateixes dates 216 morts; en ambdós casos la quarta part de la població local.  I que a Santa Coloma de Queralt –sense especificar dades- l’epidèmia feia estralls. En els tres casos eren petites ciutats que, en la seva qualitat de caps de comarca, havien desenvolupat un actiu entramat d'activitat artesanal on els teixidors hi tenien un pes molt important.

Per a il·lustrar-ho acudim a les fonts, i ens centrem en la incidència de la pesta en una petita localitat que se’ns presenta com un cas paradigmàtic de l’afectació del fenomen en el món rural dominant en aquell entorn. A Vallfogona de Riucorb la primera víctima era enterrada el 3 de Juny. I la darrera defunció està datada el 23 de Juliol. En el decurs d’aquests cinquanta dies la vila va perdre 31 habitants, quasi el 10% dels seus efectius; una xifra que dona una idea molt aproximada de la virulència de la epidèmia i de la magnitud de les seves conseqüències; però substancialment inferior al 25% de Tàrrega o de Bellpuig.

Observant la relació detallada comprovem que els focs dels teixidors varen ser els més castigats. Les dades revelen que d’un total de 31 morts, 12 són infants; és a dir quasi un 40% dels difunts. Per sexes, varen morir 22 homes i 9 dones. Per focs, els fusters Cervera varen ser els més afectats, perdent en el decurs de l’epidèmia a 3 dels 5 membres del foc. I per professions, tot i que quantitativament els pagesos son majoria, proporcionalment els teixidors, amb 8 morts sobre un total de 17 persones residents en focs dedicats a l’activitat tèxtil, són els que paguen la factura més alta de la pesta.


Data
Nom
Edat
Foc
Activitat
03/06
Johan Tella
adult
?
?
03/06
Ramón (mosso)
adult
Pons
?
03/06
Anton Boldú
adult
Boldú
pagès
04/06
Catherina Carles
infant
Carles
pagès
06/06
Catherina Riera
adulta
Hospital
spitalera
06/06
una filla d’Onofre Boffarull
infant
Bofarull
pagès
12/06
Montserrada Boldú
adulta
Boldú
pagès
12/06
Catherina “filla Vicens Horomies
infant
Horomies
pagès
14/06
Jaume Cantuern
adult
Cantuern
pagès
14/06
filla de Jaume Cantuern
infant
Cantuern
pagès
14/06
filla de mestre Bertomeu Lluch
infant
Lluch
sastre
14/06
Joana “muller Pau Cervera
adulta
Cervera
fuster
14/06
filla de Joana muller  Pau
infant
Cervera
fuster
14/06
fill de Joana muller Pau
infant
Cervera
fuster
14/06
Elisabet “muller Jaume Cantuern
adulta
Cantuern
pagès
20/06
la dona de mestre Florensa
adulta
Florensa
sastre
22/06
Bertomeu Lluch
adult
Lluch
sastre
22/06
Catherina Pons del cantó
adulta
Pons del cantó
pagès
26/06
Joan Guim del racó
adult
Guim del racó
pagès
26/06
Francina Fornés
adulta
Fornés
pagès
01/07
Catherina “muller Pau Cervera
adulta
Cervera
sastre
01/07
Joan “fill Catherina muller Pau
infant
Cervera
sastre
02/07
Jerònim Fornés
adult
Fornés
pagès
02/07
un fill de Jerònim Fornés
infant
Fornés
pagès
02/07
Magdalena “muller mestre Lluch
adulta
Lluch
sastre
18/07
Pere Capdevila
adult
Capdevila
ferrer
18/07
Domenjó  (“stranger”)
adult
?
?
18/07
Lluis Falguera
infant
Falguera
sastre
18/07
Onofre Falguera
infant
Falguera
sastre
18/07
Francesc “fill Llobet de la font
infant
Llobet de la font
pagès
23/07
Bertomeu Corbella del molí
adult
Corbella molí
moliner


Observem que les puntes de màxima incidència es van produir els dies 14 de Juny (amb 7 morts) i el 18 de Juliol (amb 5 morts). Tan sols en dos dies es van soterrar el 40% de les víctimes mortals. La primera punta es va produir 11 dies més tard de la mort de la primera víctima. I la segona, que evidentment es un rebrot, es va produir passats 45 dies d'aquella primera mort. Amb aquestes dades és fàcil concloure que el fenomen pestilent va arribar des de l'exterior (la primera víctima es una persona aliena a la comunitat), però en canvi es va retroviralitzar en el si de la comunitat, sense participació d'elements externs.      

Observem també que les víctimes del primer brot son del sector econòmic agrari. Però les Capbrevacions ens revelen que en tots els casos mantenien una activitat pecuària complementària que els feia estar en contacte amb pastors i rabadans. En canvi, el rebrot afecta bàsicament els membres del sector econòmic tèxtil, que eren proveïts de matèria primera pels ramaders localsEn definitiva, aquest episodi ens aporta un perfil de víctima format per un infant de sexe masculí i membre d’una casa d’activitat tèxtil.

I en aquest punt és on recuperem l’argument inicial. Tots els indicis apunten a que la llana hauria estat un dels conductors de l’epidèmia. La relació evident entre ramaderia ovina, llana en brut; i telers de manufactura (en una direcció o en l’altra) apunta la propagació de la pesta a través de la producció i la transformació de la llana, i explicaria la seva especial incidència a les planes occidentals del país; punt de partida i destinació de les carrerades dels grans ramats transhumants que transitaven entre el Pirineu català i aragonès i les serralades prelitorals catalanes.



diumenge, 20 de març del 2016

EL FALS MITE DE LA CATALUNYA URBANA: Un país rural i agrari fins a la Revolució Industrial.

Lleida, 1810.
Tenim la falsa percepció que Catalunya ha estat sempre un país de ciutats. En el nostre imaginari, hem construït un país que ha estat sempre com el coneixem actualment. Hi contribueix el fet que els medievalistes han explicat l’etapa de la plenitud mercantil catalana excessivament centrada en l’activitat que desenvolupava Barcelona. Però les fonts ens revelen el contrari. Catalunya es va incorporar tardanament al procés d’urbanització general europeu, i fins que la Revolució Industrial es va consolidar plenament, a finals del segle XIX, Catalunya va ser, bàsicament, un país rural i agrari.

Els inicis del procés d’urbanització europeu, que vol dir d’emigració rural cap al medi urbà, arrenca a la centúria del 1500, amb l’obertura de les noves rutes marítimes americanes que impulsen el creixement de les ciutats portuàries situades a l’Atlàntic o en vies fluvials navegables que desemboquen a l’oceà. Comerç i fabricació van impulsar un moviment formidable d’èxode rural  amb destinació a les ciutats de la  façana atlàntica. A nivell europeu, l’eclosió de Londres, Amsterdam, París, Lisboa o Sevilla coincideix amb l’establiment de colònies a Amèrica i l’intercanvi comercial permanent amb les seves metròpolis.

A mitjans de la centúria del 1500; Paris havia superat el mig milió d’habitants, i Londres s’hi apropava. En canvi a la Mediterrània, només Nàpols, que albergava una població de quatre-cents mil habitants, hi podia competir. A nivell peninsular les coses no eren diferents. Sevilla era la ciutat més poblada, amb cent mil habitants. La seguien València, Granada i Lisboa que albergaven entre setanta-cinc mil i vuitanta mil habitants. I a una distància considerable es situava Barcelona, amb quaranta mil habitants. Madrid, que acabava de ser elevada al rang de  capital de l’imperi dels Habsburg espanyols, no tenia més de vint mil habitants.

El primer fogatge català de l’Edat Moderna data de 1497. Havien passat poc més de deu anys de la segona revolució dels Remences, i el país encara presentava els efectes d’una guerra civil mortífera i devastadora. Es computa un total de 56.089 focs, que equival a dir una població de 280.445 habitants aplicant el coeficient de 5 habitants per foc. Barcelona, cap i casal, no tenia més de 30.000 habitants, es a dir concentrava un 10% de la població del país. Cal apuntar però que els fogatges tenien un propòsit fiscal. Llavors, per raons obvies, aquest càlcul podria ser inexacte. De fet s’estima un percentatge de població incontrolada d’un 10%. En qualsevol cas la població total ben just superaria els tres-cents mil habitants. 

En 1515, transcorregut l’espai de temps d’una generació, el país presenta els primers símptomes de recuperació. Aplicant el mateix coeficient obtenim un total de 336.635 habitants, que amb l’estimació de la població incontrolada sumen uns 370.000 habitants. Barcelona, mantenia el mateix volum de població; i de la resta de ciutats del país –entenem com a ciutats les viles que ostentaven el rang de cap de vegueria- cap superava la xifra dels 10.000 habitants. Perpinyà i Girona s’hi apropaven, però Lleida, Tarragona, Vic i Tortosa ben just superaven els 5.000 habitants. La resta es situaven en una forquilla entre els 1.000 i els 5.000 habitants.

Curt i ras això vol dir que dels 336.635 habitants que tenia el país, la població que es concentrava en el medi urbà no arribava als cent mil. I això vol dir que el 70% restant de la població vivia en el medi rural. I per comarques, curiosament, les densitats més elevades de població corresponien als territoris que actualment presenten els índex de poblament més feble del país. Les comarques pirinenques i de les planes interiors del país presenten, en 1515, densitats que estan al voltant dels 10 habitants per quilòmetre quadrat. En canvi, les comarques costaneres –i ben especialment les que estan situades al voltant de Barcelona- a diferència del que succeeix contemporàniament, presenten els índex de població més febles.

A principis de centúria del 1600, passades cinc generacions del final de la guerra,  les xifres globals havien variat substancialment. Catalunya havia duplicat població respecte a 1497, i en el fogatge de 1627 el conjunt del país ja havia superat la xifra del mig milió d’habitants. La forta immigració occitana i el segle llarg de pau hi havien contribuït decisivament. No obstant la situació no era per a llençar coets. Barcelona es situava en 40.000 habitants. I la totalitat de la població del Principat equivalia a la massa poblacional de la ciutat de París, o de la de Londres o de la de Nàpols. I la distribució de la població no havia variat en absolut. Catalunya continuava sent un país rural amb una àmplia majoria de la població situada en el medi rural.

La Revolució dels Segadors (1640-1652) va truncar el segle llarg d’expansió demogràfica. Els historiadors calculen una pèrdua d’efectius d’un 20% i la població total recula a xifres del segle anterior. S’havia perdut l’increment de població –i el creixement productiu- de quatre generacions. En el període d’entreguerres (1652-1705) el país va recuperar els màxims de 1640, però novament un conflicte bèl·lic de conseqüències devastadores, la guerra de Successió (1705-1714) va situar el país en les xifres anteriors a la revolució dels Segadors. Una nova pèrdua de població i de creixement productiu equivalent a quatre generacions. Dades importants que expliquen el comportament col·lectiu del poble català en els segles posteriors.

En 1787, l’il·lustrat Floridablanca porta a terme el primer cens de la història espanyola elaborat amb mètodes científics. En aquell recompte s'observa un canvi de la conducta poblacional que apunta a una futura urbanització de la societat catalana. Catalunya, després de setanta anys de pau i de l’aplicació d’importants millores en l’aparell agrari, supera la barrera del milió d’habitants. Barcelona continuava encotillada dins les muralles, però havia superat la xifra dels 125.000 habitants (un 12,50% del total) i apareix com la ciutat més poblada de l’estat espanyol. A Catalunya, sorgeix Reus –un puixant centre de la industria de la destil·leria d’alcohols- com a segona ciutat del país amb un cens de 26.000 habitants.

Finalment, aquesta tendència apuntada en 1787, es confirma en el decurs del segle XIX. El cens de 1842, quan Catalunya està immersa en plena Revolució Industrial, posa de relleu que les forces s’han equilibrat i els percentatges entre població urbana i població rural estan igualats. I el cens de 1897 es el primer de la història de Catalunya que certifica una majoria (be que molt lleugera) de població resident en el medi urbà. Catalunya assoleix els dos milions d’habitants, i Barcelona, que ja ha ensorrat les muralles, supera els 500.000 (25% del total). Gràcia, a punt de ser annexionada es la segona ciutat del país amb 40.000 habitants, i Reus és manté al podi demogràfic amb 30.000 habitants. Catalunya es urbana a partir del segle XX