EL FALS MITE DE LA CATALUNYA URBANA: Un país rural i agrari fins a la Revolució Industrial.

Lleida, 1810.

Tenim la falsa percepció que Catalunya ha estat sempre un país de ciutats. En el nostre imaginari, hem construït un país que ha estat sempre com el coneixem actualment. Hi contribueix el fet que els medievalistes han explicat l’etapa de la plenitud mercantil catalana excessivament centrada en l’activitat que desenvolupava Barcelona. Però les fonts ens revelen el contrari. Catalunya es va incorporar tardanament al procés d’urbanització general europeu, i fins que la Revolució Industrial es va consolidar plenament, a finals del segle XIX, Catalunya va ser, bàsicament, un país rural i agrari.

Els inicis del procés d’urbanització europeu, que vol dir d’emigració rural cap al medi urbà, arrenca a la centúria del 1500, amb l’obertura de les noves rutes marítimes americanes que impulsen el creixement de les ciutats portuàries situades a l’Atlàntic o en vies fluvials navegables que desemboquen a l’oceà. Comerç i fabricació van impulsar un moviment formidable d’èxode rural  amb destinació a les ciutats de la  façana atlàntica. A nivell europeu, l’eclosió de Londres, Amsterdam, París, Lisboa o Sevilla coincideix amb l’establiment de colònies a Amèrica i l’intercanvi comercial permanent amb les seves metròpolis.

A mitjans de la centúria del 1500; Paris havia superat el mig milió d’habitants, i Londres s’hi apropava. En canvi a la Mediterrània, només Nàpols, que albergava una població de quatre-cents mil habitants, hi podia competir. A nivell peninsular les coses no eren diferents. Sevilla era la ciutat més poblada, amb cent mil habitants. La seguien València, Granada i Lisboa que albergaven entre setanta-cinc mil i vuitanta mil habitants. I a una distància considerable es situava Barcelona, amb quaranta mil habitants. Madrid, que acabava de ser elevada al rang de  capital de l’imperi dels Habsburg espanyols, no tenia més de vint mil habitants.

El primer fogatge català de l’Edat Moderna data de 1497. Havien passat poc més de deu anys de la segona revolució dels Remences, i el país encara presentava els efectes d’una guerra civil mortífera i devastadora. Es computa un total de 56.089 focs, que equival a dir una població de 280.445 habitants aplicant el coeficient de 5 habitants per foc. Barcelona, cap i casal, no tenia més de 30.000 habitants, es a dir concentrava un 10% de la població del país. Cal apuntar però que els fogatges tenien un propòsit fiscal. Llavors, per raons obvies, aquest càlcul podria ser inexacte. De fet s’estima un percentatge de població incontrolada d’un 10%. En qualsevol cas la població total ben just superaria els tres-cents mil habitants. 

En 1515, transcorregut l’espai de temps d’una generació, el país presenta els primers símptomes de recuperació. Aplicant el mateix coeficient obtenim un total de 336.635 habitants, que amb l’estimació de la població incontrolada sumen uns 370.000 habitants. Barcelona, mantenia el mateix volum de població; i de la resta de ciutats del país –entenem com a ciutats les viles que ostentaven el rang de cap de vegueria- cap superava la xifra dels 10.000 habitants. Perpinyà i Girona s’hi apropaven, però Lleida, Tarragona, Vic i Tortosa ben just superaven els 5.000 habitants. La resta es situaven en una forquilla entre els 1.000 i els 5.000 habitants.

Curt i ras això vol dir que dels 336.635 habitants que tenia el país, la població que es concentrava en el medi urbà no arribava als cent mil. I això vol dir que el 70% restant de la població vivia en el medi rural. I per comarques, curiosament, les densitats més elevades de població corresponien als territoris que actualment presenten els índex de poblament més feble del país. Les comarques pirinenques i de les planes interiors del país presenten, en 1515, densitats que estan al voltant dels 10 habitants per quilòmetre quadrat. En canvi, les comarques costaneres –i ben especialment les que estan situades al voltant de Barcelona- a diferència del que succeeix contemporàniament, presenten els índex de població més febles.

A principis de centúria del 1600, passades cinc generacions del final de la guerra,  les xifres globals havien variat substancialment. Catalunya havia duplicat població respecte a 1497, i en el fogatge de 1627 el conjunt del país ja havia superat la xifra del mig milió d’habitants. La forta immigració occitana i el segle llarg de pau hi havien contribuït decisivament. No obstant la situació no era per a llençar coets. Barcelona es situava en 40.000 habitants. I la totalitat de la població del Principat equivalia a la massa poblacional de la ciutat de París, o de la de Londres o de la de Nàpols. I la distribució de la població no havia variat en absolut. Catalunya continuava sent un país rural amb una àmplia majoria de la població situada en el medi rural.

La Revolució dels Segadors (1640-1652) va truncar el segle llarg d’expansió demogràfica. Els historiadors calculen una pèrdua d’efectius d’un 20% i la població total recula a xifres del segle anterior. S’havia perdut l’increment de població –i el creixement productiu- de quatre generacions. En el període d’entreguerres (1652-1705) el país va recuperar els màxims de 1640, però novament un conflicte bèl·lic de conseqüències devastadores, la guerra de Successió (1705-1714) va situar el país en les xifres anteriors a la revolució dels Segadors. Una nova pèrdua de població i de creixement productiu equivalent a quatre generacions. Dades importants que expliquen el comportament col·lectiu del poble català en els segles posteriors.

En 1787, l’il·lustrat Floridablanca porta a terme el primer cens de la història espanyola elaborat amb mètodes científics. En aquell recompte s'observa un canvi de la conducta poblacional que apunta a una futura urbanització de la societat catalana. Catalunya, després de setanta anys de pau i de l’aplicació d’importants millores en l’aparell agrari, supera la barrera del milió d’habitants. Barcelona continuava encotillada dins les muralles, però havia superat la xifra dels 125.000 habitants (un 12,50% del total) i apareix com la ciutat més poblada de l’estat espanyol. A Catalunya, sorgeix Reus –un puixant centre de la industria de la destil·leria d’alcohols- com a segona ciutat del país amb un cens de 26.000 habitants.

Finalment, aquesta tendència apuntada en 1787, es confirma en el decurs del segle XIX. El cens de 1842, quan Catalunya està immersa en plena Revolució Industrial, posa de relleu que les forces s’han equilibrat i els percentatges entre població urbana i població rural estan igualats. I el cens de 1897 es el primer de la història de Catalunya que certifica una majoria (be que molt lleugera) de població resident en el medi urbà. Catalunya assoleix els dos milions d’habitants, i Barcelona, que ja ha ensorrat les muralles, supera els 500.000 (25% del total). Gràcia, a punt de ser annexionada es la segona ciutat del país amb 40.000 habitants, i Reus és manté al podi demogràfic amb 30.000 habitants. Catalunya es urbana a partir del segle XX.