EPIDÈMIES: La "Pesta dels Pastors" de 1599.

L’obertura de les noves vies marítimes atlàntiques, a partir de la descoberta de noves terres i noves civilitzacions a Àfrica, Amèrica i Àsia, va intensificar la propagació i l’efecte dels virus desconeguts en els sistemes immunitaris de la població europea. Durant la centúria del 1500, les pandèmies medievals que afectaven al conjunt de la població van deixar pas a les epidèmies modernes, que s’acarnissaven amb segments molt concrets de la societat. Un d’aquests episodis es la “Pesta dels Pastors” de 1599, que va afectar –sobretot- a la població relacionada amb l’activitat de la producció i transformació de la llana: pastors i teixidors.

La primera referència documental d’aquesta epidèmia la trobem a Holanda. En 1597 les autoritats estaven alarmades per l’acció d’una epidèmia desconeguda que estava causant estralls entre la població de les ciutats portuàries. Hom pot suposar que l’origen d’aquest virus podria estar situat en el sud-est asiàtic. Els mercaders holandesos havien efectuat diversos viatges exploratoris a l'arxipèlag de l’actual Indonèsia. En aquells anys els Països Baixos estaven sota la dominació de l’imperi espanyol. Però la seva inquieta classe mercantil noliejava expedicions amb la vista posada en la independència i en la creació d’un imperi colonial.

Les relacions polítiques entre l’elit mercantil holandesa i l’administració imperial espanyola eren dolentes. Per raons òbvies. Però els negocis tenen l’estranya virtut de sobreviure en els pitjors escenaris polítics. I això era el que passava. Per que Castella, o més ben dit l’oligarquia ramadera castellana –que era el mateix que dir l’aristocràcia castellana-, continuava proveint de llana en brut els tallers tèxtils de la potent classe mercantil holandesa. Els viatges entre els ports del Cantàbric (Bilbao, Bermeo, Castro Urdiales, Laredo) i els ports holandesos eren freqüents. I aquesta va ser una de les vies de propagació de la “Pesta dels Pastors” a la península ibèrica.

En 1598, les autoritats basques alertaven de la propagació d’una epidèmia que havia arribat a través dels vaixells comercials que havien fet el viatge a Holanda. J.H. Elliot ("La revolta catalana, 1598-1640") afirma que aquest episodi va tenir uns efectes devastadors als països de la corona de Castella; i és va propagar amb una gran velocitat i una extrema virulència en direcció nord-sud; partint dels ports castellans del Cantàbric cap al centre peninsular, cap a la vall de l’Ebre i cap a Andalusia.

A Catalunya la pesta va arribar la primavera de 1599. Unes crides de les autoritats de la ciutat de València localitzades pel professor Francesc Crosas, a la Biblioteca Nacional de França, situen l’epicentre català a la vall del riu Corb (Segarra). Les autoritats municipals valencianes, per raons de salubritat i seguretat, prohibiren el contacte amb persones o mercaderies procedents de la zona afectada. S’esmenta expressament Bellpuig, Golmés, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, Preixana, Eixaders, Aguiló i Vallfogona; advertint l’aplicació de duríssimes sancions econòmiques i de reclusió penal pels qui incomplissin aquestes instruccions.

El mateix manuscrit conté una sèrie de dades facilitades pels paers de Lleida i els consols de Tarragona, afirmant que a Tàrrega el 9 de Juny d’aquell any la pesta ja havia provocat 300 morts i a Bellpuig en les mateixes dates 216 morts; en ambdós casos la quarta part de la població local.  I que a Santa Coloma de Queralt –sense especificar dades- l’epidèmia feia estralls. En els tres casos eren petites ciutats que, en la seva qualitat de caps de comarca, havien desenvolupat un actiu entramat d'activitat artesanal on els teixidors hi tenien un pes molt important.

Per a il·lustrar-ho acudim a les fonts, i ens centrem en la incidència de la pesta en una petita localitat que se’ns presenta com un cas paradigmàtic de l’afectació del fenomen en el món rural dominant en aquell entorn. A Vallfogona de Riucorb la primera víctima era enterrada el 3 de Juny. I la darrera defunció està datada el 23 de Juliol. En el decurs d’aquests cinquanta dies la vila va perdre 31 habitants, quasi el 10% dels seus efectius; una xifra que dona una idea molt aproximada de la virulència de la epidèmia i de la magnitud de les seves conseqüències; però substancialment inferior al 25% de Tàrrega o de Bellpuig.

Observant la relació detallada comprovem que els focs dels teixidors varen ser els més castigats. Les dades revelen que d’un total de 31 morts, 12 són infants; és a dir quasi un 40% dels difunts. Per sexes, varen morir 22 homes i 9 dones. Per focs, els fusters Cervera varen ser els més afectats, perdent en el decurs de l’epidèmia a 3 dels 5 membres del foc. I per professions, tot i que quantitativament els pagesos son majoria, proporcionalment els teixidors, amb 8 morts sobre un total de 17 persones residents en focs dedicats a l’activitat tèxtil, són els que paguen la factura més alta de la pesta.

Data	Nom	Edat	Foc	Activitat
03/06	Johan Tella	adult	?	?
03/06	Ramón (mosso)	adult	Pons	?
03/06	Anton Boldú	adult	Boldú	pagès
04/06	Catherina Carles	infant	Carles	pagès
06/06	Catherina Riera	adulta	Hospital	“spitalera”
06/06	“una filla d’Onofre Boffarull”	infant	Bofarull	pagès
12/06	Montserrada Boldú	adulta	Boldú	pagès
12/06	Catherina “filla Vicens Horomies”	infant	Horomies	pagès
14/06	Jaume Cantuern	adult	Cantuern	pagès
14/06	“filla de Jaume Cantuern”	infant	Cantuern	pagès
14/06	“filla de mestre Bertomeu Lluch”	infant	Lluch	sastre
14/06	Joana “muller Pau Cervera”	adulta	Cervera	fuster
14/06	“filla de Joana muller  Pau ”	infant	Cervera	fuster
14/06	“fill de Joana muller Pau”	infant	Cervera	fuster
14/06	Elisabet “muller Jaume Cantuern”	adulta	Cantuern	pagès
20/06	“la dona de mestre Florensa”	adulta	Florensa	sastre
22/06	Bertomeu Lluch	adult	Lluch	sastre
22/06	Catherina Pons del cantó	adulta	Pons del cantó	pagès
26/06	Joan Guim del racó	adult	Guim del racó	pagès
26/06	Francina Fornés	adulta	Fornés	pagès
01/07	Catherina “muller Pau Cervera”	adulta	Cervera	sastre
01/07	Joan “fill Catherina muller Pau”	infant	Cervera	sastre
02/07	Jerònim Fornés	adult	Fornés	pagès
02/07	“un fill de Jerònim Fornés”	infant	Fornés	pagès
02/07	Magdalena “muller mestre Lluch”	adulta	Lluch	sastre
18/07	Pere Capdevila	adult	Capdevila	ferrer
18/07	Domenjó  (“stranger”)	adult	?	?
18/07	Lluis Falguera	infant	Falguera	sastre
18/07	Onofre Falguera	infant	Falguera	sastre
18/07	Francesc “fill Llobet de la font”	infant	Llobet de la font	pagès
23/07	Bertomeu Corbella del molí	adult	Corbella molí	moliner

Observem que les puntes de màxima incidència es van produir els dies 14 de Juny (amb 7 morts) i el 18 de Juliol (amb 5 morts). Tan sols en dos dies es van soterrar el 40% de les víctimes mortals. La primera punta es va produir 11 dies més tard de la mort de la primera víctima. I la segona, que evidentment es un rebrot, es va produir passats 45 dies d'aquella primera mort. Amb aquestes dades és fàcil concloure que el fenomen pestilent va arribar des de l'exterior (la primera víctima es una persona aliena a la comunitat), però en canvi es va retroviralitzar en el si de la comunitat, sense participació d'elements externs.      

Observem també que les víctimes del primer brot son del sector econòmic agrari. Però les Capbrevacions ens revelen que en tots els casos mantenien una activitat pecuària complementària que els feia estar en contacte amb pastors i rabadans. En canvi, el rebrot afecta bàsicament els membres del sector econòmic tèxtil, que eren proveïts de matèria primera pels ramaders locals. En definitiva, aquest episodi ens aporta un perfil de víctima format per un infant de sexe masculí i membre d’una casa d’activitat tèxtil.

I en aquest punt és on recuperem l’argument inicial. Tots els indicis apunten a que la llana hauria estat un dels conductors de l’epidèmia. La relació evident entre ramaderia ovina, llana en brut; i telers de manufactura (en una direcció o en l’altra) apunta la propagació de la pesta a través de la producció i la transformació de la llana, i explicaria la seva especial incidència a les planes occidentals del país; punt de partida i destinació de les carrerades dels grans ramats transhumants que transitaven entre el Pirineu català i aragonès i les serralades prelitorals catalanes.

EL FALS MITE DE LA CATALUNYA URBANA: Un país rural i agrari fins a la Revolució Industrial.

Lleida, 1810.

Tenim la falsa percepció que Catalunya ha estat sempre un país de ciutats. En el nostre imaginari, hem construït un país que ha estat sempre com el coneixem actualment. Hi contribueix el fet que els medievalistes han explicat l’etapa de la plenitud mercantil catalana excessivament centrada en l’activitat que desenvolupava Barcelona. Però les fonts ens revelen el contrari. Catalunya es va incorporar tardanament al procés d’urbanització general europeu, i fins que la Revolució Industrial es va consolidar plenament, a finals del segle XIX, Catalunya va ser, bàsicament, un país rural i agrari.

Els inicis del procés d’urbanització europeu, que vol dir d’emigració rural cap al medi urbà, arrenca a la centúria del 1500, amb l’obertura de les noves rutes marítimes americanes que impulsen el creixement de les ciutats portuàries situades a l’Atlàntic o en vies fluvials navegables que desemboquen a l’oceà. Comerç i fabricació van impulsar un moviment formidable d’èxode rural  amb destinació a les ciutats de la  façana atlàntica. A nivell europeu, l’eclosió de Londres, Amsterdam, París, Lisboa o Sevilla coincideix amb l’establiment de colònies a Amèrica i l’intercanvi comercial permanent amb les seves metròpolis.

A mitjans de la centúria del 1500; Paris havia superat el mig milió d’habitants, i Londres s’hi apropava. En canvi a la Mediterrània, només Nàpols, que albergava una població de quatre-cents mil habitants, hi podia competir. A nivell peninsular les coses no eren diferents. Sevilla era la ciutat més poblada, amb cent mil habitants. La seguien València, Granada i Lisboa que albergaven entre setanta-cinc mil i vuitanta mil habitants. I a una distància considerable es situava Barcelona, amb quaranta mil habitants. Madrid, que acabava de ser elevada al rang de  capital de l’imperi dels Habsburg espanyols, no tenia més de vint mil habitants.

El primer fogatge català de l’Edat Moderna data de 1497. Havien passat poc més de deu anys de la segona revolució dels Remences, i el país encara presentava els efectes d’una guerra civil mortífera i devastadora. Es computa un total de 56.089 focs, que equival a dir una població de 280.445 habitants aplicant el coeficient de 5 habitants per foc. Barcelona, cap i casal, no tenia més de 30.000 habitants, es a dir concentrava un 10% de la població del país. Cal apuntar però que els fogatges tenien un propòsit fiscal. Llavors, per raons obvies, aquest càlcul podria ser inexacte. De fet s’estima un percentatge de població incontrolada d’un 10%. En qualsevol cas la població total ben just superaria els tres-cents mil habitants. 

En 1515, transcorregut l’espai de temps d’una generació, el país presenta els primers símptomes de recuperació. Aplicant el mateix coeficient obtenim un total de 336.635 habitants, que amb l’estimació de la població incontrolada sumen uns 370.000 habitants. Barcelona, mantenia el mateix volum de població; i de la resta de ciutats del país –entenem com a ciutats les viles que ostentaven el rang de cap de vegueria- cap superava la xifra dels 10.000 habitants. Perpinyà i Girona s’hi apropaven, però Lleida, Tarragona, Vic i Tortosa ben just superaven els 5.000 habitants. La resta es situaven en una forquilla entre els 1.000 i els 5.000 habitants.

Curt i ras això vol dir que dels 336.635 habitants que tenia el país, la població que es concentrava en el medi urbà no arribava als cent mil. I això vol dir que el 70% restant de la població vivia en el medi rural. I per comarques, curiosament, les densitats més elevades de població corresponien als territoris que actualment presenten els índex de poblament més feble del país. Les comarques pirinenques i de les planes interiors del país presenten, en 1515, densitats que estan al voltant dels 10 habitants per quilòmetre quadrat. En canvi, les comarques costaneres –i ben especialment les que estan situades al voltant de Barcelona- a diferència del que succeeix contemporàniament, presenten els índex de població més febles.

A principis de centúria del 1600, passades cinc generacions del final de la guerra,  les xifres globals havien variat substancialment. Catalunya havia duplicat població respecte a 1497, i en el fogatge de 1627 el conjunt del país ja havia superat la xifra del mig milió d’habitants. La forta immigració occitana i el segle llarg de pau hi havien contribuït decisivament. No obstant la situació no era per a llençar coets. Barcelona es situava en 40.000 habitants. I la totalitat de la població del Principat equivalia a la massa poblacional de la ciutat de París, o de la de Londres o de la de Nàpols. I la distribució de la població no havia variat en absolut. Catalunya continuava sent un país rural amb una àmplia majoria de la població situada en el medi rural.

La Revolució dels Segadors (1640-1652) va truncar el segle llarg d’expansió demogràfica. Els historiadors calculen una pèrdua d’efectius d’un 20% i la població total recula a xifres del segle anterior. S’havia perdut l’increment de població –i el creixement productiu- de quatre generacions. En el període d’entreguerres (1652-1705) el país va recuperar els màxims de 1640, però novament un conflicte bèl·lic de conseqüències devastadores, la guerra de Successió (1705-1714) va situar el país en les xifres anteriors a la revolució dels Segadors. Una nova pèrdua de població i de creixement productiu equivalent a quatre generacions. Dades importants que expliquen el comportament col·lectiu del poble català en els segles posteriors.

En 1787, l’il·lustrat Floridablanca porta a terme el primer cens de la història espanyola elaborat amb mètodes científics. En aquell recompte s'observa un canvi de la conducta poblacional que apunta a una futura urbanització de la societat catalana. Catalunya, després de setanta anys de pau i de l’aplicació d’importants millores en l’aparell agrari, supera la barrera del milió d’habitants. Barcelona continuava encotillada dins les muralles, però havia superat la xifra dels 125.000 habitants (un 12,50% del total) i apareix com la ciutat més poblada de l’estat espanyol. A Catalunya, sorgeix Reus –un puixant centre de la industria de la destil·leria d’alcohols- com a segona ciutat del país amb un cens de 26.000 habitants.

Finalment, aquesta tendència apuntada en 1787, es confirma en el decurs del segle XIX. El cens de 1842, quan Catalunya està immersa en plena Revolució Industrial, posa de relleu que les forces s’han equilibrat i els percentatges entre població urbana i població rural estan igualats. I el cens de 1897 es el primer de la història de Catalunya que certifica una majoria (be que molt lleugera) de població resident en el medi urbà. Catalunya assoleix els dos milions d’habitants, i Barcelona, que ja ha ensorrat les muralles, supera els 500.000 (25% del total). Gràcia, a punt de ser annexionada es la segona ciutat del país amb 40.000 habitants, i Reus és manté al podi demogràfic amb 30.000 habitants. Catalunya es urbana a partir del segle XX. 

1641-2016: 375è aniversari de la Primera República Catalana.

El relat que s’ha posat sobre la taula per a explicar l’origen de la destrucció de la nació catalana insisteix una vegada i una altra sobre els fets de 1714. Però la gènesi del conflicte entre Espanya i Catalunya arrenca amb la revolució de 1640. També, com ara, aquells fets arriben al seu clímax precedits d’un paisatge social i econòmic afectat per una profunda crisi d’abast global. També, com ara, aquells fets son la conseqüència d’un moviment revolucionari de naturalesa social, que ràpidament s’eleva al rang de categoria nacional. També, com ara, la resposta d’Espanya va ser l’asfixia econòmica, social i política de Catalunya.

 

La revolució de 1640, que coneixem com la guerra dels Segadors, es el punt culminant d’un llarg procés de empobriment i destrucció de les classes productives de Catalunya, en un context de crisi econòmica d’abast europeu, que va conduir a la societat catalana a un clima de descontentament i revolta.  Aquesta crisi venia precedida d’una sèrie d’elements que, en alguns casos sorprenentment, observem que es revelen novament en l’actualitat.  La crisi de 1640, com l’actual, es un episodi d’ensorrament econòmic i de revolució social que a Catalunya es transforma ràpidament en un moviment de reivindicació nacional.

Posem fil a l’agulla. Catalunya havia viscut un segle llarg d’expansió econòmica i demogràfica. La victòria de la revolució pagesa dels Remences (1486) havia obert un escenari nou en tots els àmbits. Catalunya havia assajat allò que contemporàniament definiríem com una “reforma agrària”. Amb totes les seves conseqüències: emergència d’una nova classe de petits productors agraris independents, creació de circuits comercials de la producció agrària per a absorbir i distribuir els excedents del consum local, i impuls de la classe artesanal pre-industrial que creixia seguint la inèrcia del sector agrari. En definitiva, Catalunya vivia –a inicis de la centúria del 1600- un procés de mercantilització que generava una important riquesa.

Però la gran crisi del segle XVII aviat es va deixar notar. En aquell context les economies nacionals eren molt vulnerables i els efectes -per contagi- d’una crisi a nivell continental resultaven inevitables. No obstant a Catalunya, com a qualsevol altre país d’Europa, aquesta gran crisi va adquirir ràpidament uns matisos propis i genuïns, íntimament relacionats amb la singularitat social, política i jurídica del país.

Primera causa: La corrupció de les elits polítiques i econòmiques.

La creació dels circuits comercials de productes agraris va impulsar l’emergència d’un fenomen que actuava a l’ombra dels mercats reglamentats: l’especulació. I d’una figura que actuava a l’ombra del poder establert: l’especulador. Per entendre-ho cal aclarir que en aquell moment Catalunya no disposava d’un aparell hidràulic (una xarxa de regadiu) desenvolupat que garantís uns mínims de producció anyals al marge del comportament de la climatologia. Les collites eren molt irregulars. Un parell o tres de males anyades consecutives (de sequeres o d’inundacions) provocava un col·lapse en el sistema alimentari del país. I això beneficiava l'existència de pràctiques -tolerades pel poder- d'acaparació d'aliments i especulació de preus. 

Els governs de les ciutats importants del país (Barcelona, Perpinyà, Lleida, Girona, Tarragona, Vic, Reus, Manresa, Cervera, Tortosa) havien de destinar importants recursos del pressupost municipal per a adquirir blat i coure pa, que es racionava convenientment. Era una qüestió d’ordre públic, per que els episodis de fam a ciutat es transformaven ràpidament en avalots i destrucció de les propietats de les classes privilegiades. En aquestes operacions de compra de cereal, generalment, les autoritats acudien als grans comerciants de blat del país, que la documentació coetània anomena reveladorament “negociants de grans”.

Un gran negoci només a l’abast de les grans fortunes. Per que les successives “males anyades” de principis del 1600 varen incrementar el fenomen fins a convertir-lo en una pràctica habitual i absolutament desregulada. Les fonts ens revelen una connivència escandalosa entre els especuladors i els elements destacats de l’aparell polític de la monarquia a Catalunya. Les institucions del país havien denunciat repetidament –sense èxit- el contraban de blat cap a França i cap a Castella orquestrat per l’oficina del virrei, mentre les grans ciutats de Catalunya patien fortes restriccions o, fins i tot, episodis de fam que es saldaven amb una multitud de morts producte de la violència i de les malalties.

Segona causa: La ruïna i desnonament de la petita pagesia.

Els especuladors –i els governants que col·laboraven en les maniobres d’acaparament i contraban de cereal- havien aconseguit el control absolut dels circuits comercials agraris, i en conseqüència el control absolut sobre els preus de compra i de venda. Amb l’imperi de la pràctica especulativa els preus dels productes agraris situats a la terra (el benefici del productor) és varen ensorrar. A partir de 1627 el camp català es va col·lapsar, i els petits pagesos lliures (propietaris o llogaters) es varen veure abocats a la ruïna. I de retruc el sector econòmic de l’artesanat rural. Una situació que va afectar a les ¾ parts de la població de Catalunya.

La petita pagesia lliure va ser víctima d’una “bombolla cerealística”. Els “negociants de grans” durant els anys de bonança anteriors a la crisi, varen estimular l’increment de la producció unflant escandalosament els preus del blat. Els pagesos, si be no eren beneficiaris directes d’aquesta inflació monstruosa, si que es sentien estimulats a aportar més producció als circuits comercials. Durant el primer quart del 1600 assistim a una fenomenal rompuda de boscos transformats en terres de conreu. I també assistim a un progressiu –i colossal-  endeutament de la classe pagesa per a fer front a la inversió. Les fonts documentals revelen una quantitat significativa de masses d’endeutament familiar que equivalien –en moltes ocasions- al valor  conjunt de la vivenda i del negoci que responien pel deute.

En aquest punt observem que la petita pagesia lliure també va ser víctima d’una “bombolla immobiliària”. Per que, generalment, els creditors (els prestamistes) eren els mateixos que havien estimulat la inversió, ... i els mateixos que controlaven els preus de la producció. Els especuladors –els “negociants de grans”- eren en aquell context l’aparell financer del país. La seva reprotxable activitat els havia reportat uns excedents formidables de tresoreria que dedicaven en part al crèdit hipotecari . I amb la ruïna de la petita pagesia –i del petit artesanat pre-industrial-,  va sorgir un fenomen tràgic fins aleshores desconegut en el paisatge social i cultural català; i contra el qual no hi havia cap tipus d’experiència ni mecanisme corrector: els desnonaments.

Tercera causa: la militarització del camp.

Els desnonaments varen provocar una crisi colossal en la organització social del país. La primera conseqüència directa va ser la destrucció de milers d’unitats familiars. Les taxes de mortalitat –especialment de població infantil- es varen disparar. I  els masos potents -els que resistien millor la crisi- es van omplir de “mossets” i de “minyones”  orfes que eren posats a treballar en condicions infrahumanes.  Els boscos que havien sobreviscut a les rompudes agràries es van omplir de gent arruïnada i desclassada, que s’organitzaven amb normes molt primàries i que vivien amb molta precarietat. Algunes fonts estimen un volum aproximat del 10% -15% de la població del país. Una xifra molt significativa que en l’actualitat equivaldria a un milió de persones.

Aquestes comunitats varen alimentar notablement el fenomen bandoler. Bàsicament el bandolerisme anti-social. A diferència de les colles organitzades de bandolers –que tenien entre els seus objectius l’assalt als masos, els hostals, les adoberies-; el bandolerisme anti-social, per raons obvies, es va especialitzar en l’atac a caravanes de comerciants, botiguers de carro i viatgers solitaris. Els camins varen esdevenir impracticables. El comerç es va ressentir. I els “negociants de grans”, que veien amenaçat el seu sistema, varen pressionar a les institucions. El bandolerisme, que fins a l’esclat de la crisi havia estat un problema polític, va esdevenir una qüestió d’ordre públic.

I el comte-duc d’Olivares, el privat del rei, va tenir el pretext perfecte per a ocupar militarment Catalunya. El país, que havia patit el transit permanent de soldats cap al front de la guerra que les monarquies hispànica i francesa mantenien estacionat al Rosselló, va haver de suportar una ocupació estàtica i definitiva dels exercits espanyols. Les tropes varen ser allotjades a les cases dels pagesos. En canvi, la petita noblesa i els mercaders, per dret, estaven exempts d’aquesta obligació. El previsible xoc es va produir i la convivència es va tornar insostenible. Els soldats del rei espanyol varen cometre milers de crims en forma de robatoris, agressions, violacions, mutilacions i assassinats; que en la immensa majoria dels casos varen restar impunes. I l’espurna que va encendre la revolta no es va fer esperar.

Amb aquest paisatge resulta fàcil imaginar els fets de la diada de Corpus de 1640, que marquen l’inici de la revolució dels Segadors. Una revolta que en paraules del professor Reglà (un dels grans especialistes de la història moderna de Catalunya) va ser a l'inici  “un aixecament pagès anti-fiscal i anti-senyorial, sense un lideratge i un objectiu definit”.

Pocs mesos més tard, el febrer de 1641, Pau Claris com a President de la Generalitat, amb el suport de tots els estaments de govern del país proclamava la República Catalana, i organitzava el seu govern seguint el model de les repúbliques independents de la península italiana. D’immediat es va procedir a dictar ordres de captura i empresonament contra els més destacats “negociants de grans” de Catalunya. Però cal no oblidar que el govern que es va constituir –l’estament que va gestionar el poder de la nova república- estava format íntegrament per elements que procedien del braç eclesiàstic i del braç dels mercaders. Catalunya, que havia iniciat una revolta social, va acabar portant a terme una revolució nacional liderada per les elits polítiques i econòmiques. Catalunya, 1641. Fa tres-cents setanta cinc anys. 

L'ASSALT AL COMBOI DE LA MONEDA: el "tren de Glasgow" del bandolerisme català.

La revolució dels Remences, de finals del segle XV, que va enfrontar a la pagesia oprimida i a la classe aristocràtica, i que va marcar el principi de la fi del feudalisme a Catalunya;  va deixar alguns testimonis de la violència que no varen desaparèixer amb la pau. El fenomen del bandolerisme, sorgit inicialment com una resposta violenta de la pagesia als maltractaments i als abusos de la classe aristocràtica; esdevé, paradoxalment, durant el segle llarg de pau posterior a la guerra una activitat pròspera lligada a la inèrcia expansiva de la economia del país. 

La historiografia catalana ens ha llegat el coneixement d’un fenomen que ha quedat reduït a l’existència dels quatre grans bandolers del barroc català: Joan Sala i Ferrer “Serrallonga”, Pere Roca d’Oristà “Rocaguinarda”, Gabriel Torrent de la Goula “Trucafort” i Bartomeu Camps “L’empordanès”. Però el fenomen del bandolerisme formava un univers riquissim i  tenia una composició i un abast molt superior que comprenia des de les grans colles organitzades –que podien concentrar més de cent membres i actuar com a exercits particulars-, fins a petites colles de lladres de camins –formades per tres o quatre integrants-, passant per les colles mitjanes –integrades per una dotzena d’individus i que eren les més temudes per la seva capacitat de maniobra-.

En aquest article ens referirem a aquestes darreres, i més concretament a un fet notable que va protagonitzar la colla d’en Pere Barba dels Carbonells “Barbeta”; conjuntament amb altres colles de similars característiques en el fet bandoler més important a la Catalunya del 1600: l’assalt –als plans de Pomar (Segarra)- al comboi de la moneda destinada al pagament de les soldades (els endarreriments d'un any) dels “tercios de Castilla” que combatien a Flandes: tres milions de “ducados” castellans. La ràpida i contundent acció dels bandolers, que va comptar amb la inesperada complicitat dels sometents de Cervera -teòricament emplaçats per a col·laborar en la custòdia del comboi-, i el desenllaç rocambolesc de la història; planteja una interessant i desconeguda relació entre el poder civil, la delinqüència organitzada i la cort del rei. 

El 30 de Desembre de 1613 eixia el comboi de Cervera en direcció cap a Igualada. Venia de Madrid i anava cap a Barcelona, en previsió de ser embarcat fins a Gènova, i d’allí seguint el corredor borgonyó fins a Flandes. El comboi estava fortament custodiat. Les fonts coetànies esmenten una companyia de “Tercios”; és a dir dos-cents peons armats amb piques i arcabussos amb forquilla, i una vintena de cavalls armats amb espases “roperas” i pedrenyals de metxa. Era la comitiva que habitualment custodiava els freqüents transports que viatjaven cap a Gènova via Barcelona. I no tots destinats al pagament de les soldades. A la república marítima hi havia la seu dels Dòria, banquers dels Habsburg, considerada la “Suissa” dels monarques espanyols.

El que no era gens habitual, era el gran tresor que transportava aquest comboi. Les fonts coetànies revelen que la cort de Madrid, conscient dels perills que representava travessar territoris molts afectats pel bandolerisme, preferia enviar trameses menys quantioses i més freqüents. Per tant, entenem que l’import d’aquesta tramesa estava envoltat d’un secretisme absolut. Quasi una qüestió d’estat. Tres milions de “ducados” –l’equivalent a dos milions i mig de lliures barcelonines- era una quantitat molt respectable. Per a tenir una idea aproximada del seu valor, direm que seria l’equivalent a seixanta milions de jornades de treball. En aquest cas però, sorprenentment, l’administració reial -el privat Lerma- va optar per no reforçar la protecció. Si més no, no es va reforçar amb elements de l’estament militar. I els sometents civils (Lleida, Bellpuig, Cervera, ...) varen ser cridats a rellevar-se en el decurs del camí del comboi. 

També resulta sorprenent la inesperada capacitat de la cort del rei per a reunir aquest tresor. Les fonts ens revelen que des de l’any 1600 (tretze anys abans) les arques de la monarquia havien patit un fort desgast. A la sagnia que implicava mantenir  els fronts de guerra permanents a Flandes, a Itàlia i a Alemanya en la lluita que els Habsburg mantenien per conservar les seves possessions europees; s’havia sumat una sobtada aturada de la consignació de metall americà. També les fonts revelen -i daten en aquell context- els primers símptomes d’esgotament de les mines d’or i d'argent de les colònies americanes; sumats a un increment exponencial de la pirateria anglesa, holandesa i francesa; especialment activa en la tasca d’interceptar i enfonsar els galiots castellans que feien la ruta atlàntica entre els ports de les colònies i la “Casa de Contratación” de Sevilla.

En aquest context històric apareix la figura d’un curiós personatge que podria explicar aquesta sobtada injecció a les arques de la monarquia. En Pere Franquesa (Pedro Franqueza naturalitzat castellà), un buròcrata natural d’Igualada que va fer fortuna a la cort de Madrid. Un personatge que, durant els anys immediatament anteriors,  havia fet acumulació de riquesa i de poder a l’ombra del ministre plenipotenciari Lerma, el privat del rei. Avariciós, especulador i ben relacionat amb els elements d’una cort i d’una administració corcades per la corrupció; esdevé la primera contribució patrimonial particular dels estats hispànics dels Habsburg amb una fortuna calculada de més de cinc milions de “ducados”, que equivalia a les rendes anuals de la corona o si es vol al volum total de l’or i l’argent procedent de les colònies consignat en tres anualitats.

Pedro Franqueza es una estampa típica de la cort dels Habsburg espanyols. Es el paradigma del buròcrata corrupte, traficant d’informació i de favors en un entorn dominat per una aristocràcia domesticada i corrupta; que ell va saber convertir en oportunitats i negocis pel seu benefici personal. La crisi dels metalls, però, va provocar un daltabaix;  i una purga d’elements considerada necessària per a redreçar les finances reials. Franqueza,  que no formava part del selecte grup dels “grandes de España”, va esdevenir una víctima propiciatòria. En aquesta caiguda -malgrat que ell ocultava la seva naturalesa- també hi va comptar el seu origen català, considerat estranger a Castella. La seva fortuna patrimonial es va fer pública i es va convertir en un gran escàndol. Abandonat pel seu patrocinador, en 1609 (quatre anys abans), fou expropiat en la seva pràctica totalitat i els seus bens progressivament liquidats. Acabà, finalment, morint incomunicat a la presó.

Un altre personatge controvertit, coetani als fets i que podria explicar el coneixement de l’existència d’un comboi amb una càrrega d’un valor immensament superior a les trameses habituals, és Francesc Vicent Garcia i Torres, el rector de Vallfogona i figura senyera de la literatura catalana barroca. Les fonts documentals revelen que exercia una posició de lideratge intel·lectual molt reconeguda entre la classe nobiliària arruïnada del seu entorn geogràfic. Un estament molt avesat a l’activitat del bandolerisme a causa de la precarietat en que havia restat desprès dels Remences. Mossèn Vicent, va arribar a glossar la figura del cap de bandolers Pere Roca d’Oristà “Perot Rocaguinarda” –de la facció senyorial- i de qui va manifestar que era “lo millor pillard del cristianisme”. També les fonts revelen que en "Rocaguinarda" es refugiava sovint al castell de Vallfogona, i que Mossèn Vicent li administrava els sagraments particularment.

Mossén Vicent viatjava sovint a la cort de Madrid. El seu talent en el camp de les lletres i la seva personalitat singular i desimbolta, li varen reportar l’amistat de les figures més rellevants de la literatura castellana de l'època. Va compartir amistat amb Lope de Vega, i a través d’ell va accedir a l’entorn familiar dels Alba i dels Sessa, elements permanents de la cort. Mossèn Vicent esdevingué un dels habituals en les estrenes teatrals que es portaven a terme en els ambients cortesans. I malgrat la posició secundària que devia assumir en aquell entorn, res fa descartar que en algun moment podria haver tingut accés a informació molt sensible. És una hipòtesi que, malgrat l’evident possibilitat, historiogràficament no s’ha treballat. Va morir uns anys més tard, sobtadament, de retorn d'un viatge a la cort de Madrid. Sobre aquesta mort plana la sospita fundada que va ser enverinat per agents espanyols que el consideraven un agent de la Generalitat.

Finalment, el tercer personatge controvertit –el tercer vèrtex del triangle- és el cap de les diferents colles que varen actuar en l’assalt. Pere Barba dels Carbonells “Barbeta”, a qui la historiografia ha apuntat com a natural d’algun indret de la península italiana, ha resultat ser fill de la vila de Guimerà (Segarra històrica). L’autor d’aquest article, en la tesi d’investigació “La família, la casa, l’obrador i la terra; en la crisi i en la revolució dels Segadors (1592-1652)”; posa de relleu l’existència de la partida matrimonial de la mare vídua d’en Barba amb el vidu Roig dels Carbonells, localitzada en el Fons Documental de Vallfogona. I la constitució del nou "foc" amb la reunió dels membres de les dues famílies. Els primers anys de vida del petit Pere són, a causa de la seva posició de fill menut de la vídua, molt probablement un rosari de maltractaments i abusos per part del vidu Roig i dels seus fills.

Desaparegut de les fonts documentals a partir de l’edat de catorze anys, hom suposa que la seva precària existència el va abocar definitivament a la delinqüència. El més sorprenent, però, és el fet que amb poc més de vint anys d'edat esdevé el cap indiscutible de les diverses colles que porten a terme l’assalt. I la resposta, probablement, la podríem obtenir analitzant els darrers dies de la seva vida. Amb posterioritat a l’assalt és va refugiar, sorprenentment, a Roma. Aquest és un detall important, per que es fàcil imaginar que –per raó de conflicte polític- els súbdits del rei espanyol fugitius de la justícia generalment cercaven empara als dominis del rei francès. Llavors, la qüestió que és planteja és: ¿que hi feia en “Barbeta” a Roma ?  ¿Hi era per iniciativa pròpia o per que algú molt poderós -el mateix que li havia facilitat la fugida- el volia tenir controlat?.

En 1613, o en 1614; els estats pontificis no eren una possessió dels Habsburg, si be estaven en bona part envoltats per territoris sota el domini dels reis espanyols. Amb aquesta premissa Roma no era l’indret més adequat –per seguretat i per prudència- per a ocultar-se de l’acció dels agents espanyols. Per que l’assalt al comboi de moneda -ho confirmen les fonts- va fer trontollar els fonaments de l’aparell polític i administratiu de la monarquia espanyola. I hom pot imaginar que el govern ho devia considerar una qüestió d’estat. Si més no, el rei en persona. La demostració de la importància que va adquirir aquest fet, ho prova que en "Barbeta" va ser detingut a Roma per agents espanyols –poc mesos després de l’assalt del comboi- i conduït a Barcelona. Va ser torturat fins a l'extenuació. Va morir forcat i el seu cadàver va ser esquarterat i exposat públicament.

El professor Llobet i Portella ha estudiat abastament la destinació del botí de l’assalt. En la conclusió del seu treball “Bandolerisme, bandolers i bandositats. Documents cerverins sobre bandositats (1545-1636)” suggereix la possibilitat que els elements dirigents del Sometent de Cervera –cent peons armats amb arcabussos i pedrenyals de metxa-, i que tenia la missió d’auxiliar als “Tercios” en la custodia del comboi, podrien estar al corrent de la maniobra planejada pels bandolers d’en “Barbeta”. L’oportuna aturada –i estratègica retirada- dels sometents al poble dels Hostalets poca estona abans de l’acció dels bandolers, deixant en precari la rereguarda del comboi, ho apunta. I la sobtada activitat del mercat immobiliari de Cervera i de la seva rodalia, durant els mesos posteriors, quasi ho demostra. 

Només una part del botí va ser recuperat. El lloctinent general de Catalunya, comte de Santa Coloma, alt funcionari de la corona; va iniciar una frenètica recerca de qualsevol prova o testimoni relacionada amb l’assalt. Durant mesos els pobles de la Segarra i de la conca d’Òdena van patir la pressió i els escorcolls dels soldats, en forma d’interrogatoris, d'abusos i de maltractaments. El castell del baró de Segur, element considerat sospitós de participar en l’assalt, va ser escorcollat pam a pam, i finalment a la vista que no s’havía pogut obtenir cap prova important, el virrei va ordenar desmuntar-lo pedra a pedra. Mai més va ser reconstruït. Finalment, quan en “Barbeta” va ser executat i esquarterat, la pressió i els escorcolls varen cessar, sospitosament, de forma sobtada. En Lerma, en nom del govern, va ordenar la fi de les maniobres de recerca del tresor. I la paga dels “Tercios” va arribar a Flandes notablement delmada.

Una curiosa relació entre bandolerisme, poder civil, i fins i tot alguns elements molt poderosos de la cort del rei.  Un triangle que forma una estranya i misteriosa comunió d’interessos, en un paisatge social i politic dominat per la corrupció i per la violència. Un fet que la investigació historiogràfica no ha desvetllat; i que, actualment, resta encara enquadrat en la categoria d'hipòtesi. Però que, si més no, ha estimulat la creació literària. Les sorprenents connexions que apunta l'assalt al comboi de la moneda, i la hipotètica comunió d'acció -en la planificació i comissió del fet- entre estaments fortament enfrontats; ha inspirat la novel·la de temàtica històrica “Matheu i Catherina” (en procés de publicació) obra de l’autor d’aquest article.