BARCELONA, DE POBLE GRAN A GRAN CIUTAT (1492-1931).

Barcelona en l'Antic Regim.

Barcelona en 1492 –l’any que Colom va posar el peu a Amèrica- era una petita ciutat que tenia escassament trenta mil habitants. El tamany demogràfic aproximat que actualment tenen algunes capitals de comarca com Vic, Tortosa, Vilafranca o Figueres. Si be es cert que exercia un lideratge inqüestionable en el conjunt del país –cap altra ciutat catalana superava els deu mil habitants- en el ranking mediterrani i europeu era una ciutat de reduïdes dimensions i població;  i naturalment amb una capacitat de projecció molt limitada.  

Havia perdut la meitat de la població en relació als anys de plenitud del segle anterior. La Pesta Negra, la crisi econòmica general i les guerres civils catalanes havien delmat la població fins a reduir la gran ciutat que havia estat, en un poble gran. En aquella mateixa època, València –que tenia setanta-cinc mil habitants- i Nàpols –que en tenia seixanta mil- eren les gran urbs de la corona d’Aragó. Barcelona exercia com a capital política però València i Nàpols l’havien rellevada en la condició de capital econòmica i cultural respectivament.

Durant dos segles –l’espai de temps entre 1497 i 1714- Catalunya va duplicar població, i va passar de 250.000 a 500.000 habitants. Però aquesta inèrcia positiva no va tenir correspondència en el creixement demogràfic de la ciutat. A la vigília del conflicte de Successió (1705) Barcelona albergava una població de trenta-cinc mil habitants i una trama urbana que no aconseguia cobrir la totalitat de l’espai intramurs. Nàpols –amb dos-cents mil habitants- i València –amb més de cent mil- lideraven el ranking de ciutats de la corona d’Aragó.

Barcelona en el segle de la Il·lustració.

Però al llindar del 1700 Barcelona ja mostrava símptomes de recuperació. S’havien conclòs les obres del moll –finançades per la classe mercantil local- i el port recuperava els nivells d’activitat comercial anteriors a les grans crisis del 1400. S’intensifica el tràfic naval amb Palma, València, Marsella, Gènova, Sevilla o fins amb els ports atlàntics de Lisboa, Bilbao, Bordeus, ... i amb Londres !!!.  Barcelona no guanyava habitants, però en canvi les viles del pla de Barcelona –Sants, Horta, Sant Andreu i Sant Martí- creixien vertiginosament.

A partir de la desfeta de 1714 varia decididament la tendència estacionaria de Barcelona. El llarg període de pau que abasta la totalitat del segle XVIII –inèdit des del segle XIV- impulsa un creixement demogràfic colossal. La classe mercantil barcelonina -educada en les idees il·lustrades d’influència francesa- transforma el paisatge de la ciutat. Sorgeixen els primers grans obradors precursors de les fàbriques industrials. La trama urbana assoleix la totalitat de l’espai intramurs i s’inicia l’edificació del primer espai extramurs: la Barceloneta.

En el cens de Floridablanca de 1787 Barcelona allotjava una població de 100.160 habitants. El tamany aproximat que actualment te Reus. Era la tercera ciutat de l’estat espanyol, només superada per València, que tenia 103.918 habitants; i per Madrid, que censava 147.543 habitants. Però la composició de la societat –a Barcelona i a Madrid- era molt diferent.. A Barcelona –i a València també-, el pes principal estava format per fabricants, artesans i jornalers. En canvi a Madrid, estava format per militars, empleats del rei i criats en general. 

Barcelona en la Revolució Industrial.

En 1857, en plena Revolució Industrial i superats els estralls de la guerra napoleònica i de les dues primeres carlinades –les més llargues i mortíferes de les tres que es van succeir-; Barcelona tenia 183.787 habitants. El tamany aproximat que actualment tenen ciutats com Donosti o Pamplona. Llavors ja era la segona ciutat de l’estat espanyol (Madrid en tenia 281.000, València havia quedat estacionada en els 106.000, Sevilla la superava amb 112.000 i Màlaga ratllava els 100.000). Cap altra ciutat de l’estat espanyol assolia els 100.000 habitants.

I Barcelona, reclosa dins les muralles, era un bullidor de vivendes, botigues, tavernes, obradors, fàbriques i convents. Son els anys de les primeres revoltes obreres, de l’ensorrament de les muralles i de l’edificació sobre el perímetre exterior, que des de 1714 –per imposició de l’estat espanyol- havia estat prohibida. S’urbanitzen els espais de les Rondes, que oferien millors condicions de salubritat i que son ocupats per les classes benestants. Es posen a debat diversos planejaments d’eixample, i Barcelona mira cap al nord.  

Al seu voltant –a les viles del pla de Barcelona- la població havia crescut espectacularment. Algunes fàbriques –sobretot les més grans- que no tenien espai dins la Barcelona murallada s’havien implantat als pobles del pla de Barcelona. En 1857; Sants tenia 6.739 habitants; Sarrià en tenia 3.860, Gràcia 17.147 (quasi com Lleida o Tarragona), Horta 2.626, Sant Andreu 10.297 (quasi com Girona), i Sant Martí de Provençals 7.096. Sumats els efectius de la capital i dels pobles al pla de Barcelona hi vivien 232.000 persones, no massa lluny dels 281.000 de Madrid.

                         Plànol de la xarxa de tramvies del pla de Barcelona en 1888.


Barcelona al llindar del segle XX.

L’any 1897 -en plena guerra de Cuba- la ciutat de Barcelona havia més que duplicat població respecte al cens de quaranta anys abans. Barcelona tenia 509.859 habitants. El tamany aproximat que actualment te Saragossa. Formava un continu urbanístic amb Gràcia (que ratllava els 50.000 habitants i era la segona ciutat del Principat). Si be mantenia un segon lloc al conjunt de l’estat espanyol –frec a frec amb Madrid que censava 512.150 habitants-; el pla de Barcelona esdevenia l’espai urbà més poblat de la península ibèrica.

I sobretot, Barcelona recuperava la condició de gran urbs en el conjunt d’Europa. Una condició que havia ostentat durant els segles centrals de l’Edat Mitjana –l’etapa de plenitud de l’imperi català de la Mediterrània-, i que havia perdut amb posterioritat a les crisis del 1400. Al llindar del segle XX, Londres, que era la gran capital europea, havia superat els sis milions d’habitants; i París s’aproximava als tres milions. Però la majoria de capitals polítiques i econòmiques d’Europa albergaven un volum de població similar a Barcelona.

Aquesta explosió demogràfica no era fruit únicament del creixement vegetatiu. Hi va contribuir en gran manera els grans corrents de migració interna impulsats pel procés d’industrialització. Durant el període 1850-1900 els extrems territorials del país (el Pirineu lleidatà i les Terres de l’Ebre) van patir una forta hemorràgia poblacional en benefici dels centres industrials del pla de Barcelona. També es l’època de les primeres immigracions contemporànies procedents de fora del Principat. Bàsicament del País Valencià i d’Aragó.

Barcelona en la República.

L’any 1930 Barcelona havia tornat a duplicar població. Era el quart cop que ho feia en un espai de temps de poc més de dos-cents anys. A les vigílies de la proclamació de la República i de la recuperació de la Generalitat, Barcelona albergava 1.005.565 habitants. Superava a Madrid que en censava 952.832 i esdevenia la ciutat més poblada de l’estat espanyol i de la península ibèrica. A la condició de capital demogràfica sumava també la condició de capital econòmica i cultural, i es situava de ple en el circuit de les grans capitals europees. 

En aquesta nova empenta també hi va contribuir el factor immigració. Aquest cop però l’immigració interna procedia bàsicament del centre i de l’oest del país (de les comarques de la Catalunya central i del pla de Lleida). També hi va tenir part destacada el corrent immigratori que procedia de fora del país. Als valencians i aragonesos que continuaven arribant a la ciutat des de finals del segle anterior, s’hi van sumar illencs (de les Balears) i en menor mesura murcians i andalusos. Fins i tot, hi van arribar i hi va arrelar francesos, alemanys, italians, anglesos i escocesos. 

Son els anys del xarleston, del vaudeville i del cine mut. Del Paral·lel i del “barri xino”. Son els anys de les grans exposicions internacionals i de les grans manifestacions artístiques. De Montjuïc i de l’expressió arquitectònica i urbanística –el modernisme-, pictòrica –el cubisme-, literària i periodística –l’avantguardisme-. Son també els anys de la popularització de la pràctica esportiva, i del naixement i consolidació de l’esport com a espectacle de masses. De la natació, de la gimnàstica, de l’atletisme, del futbol, del basquet, del handbol, del hoquei i del rugby; ... i del Futbol Club Barcelona. 

Il.lustració de l'encapçalament: Vista de Barcelona cap el 1850, gravat d'Alfred Guesdon.