En les societats agràries de l’Antic Regim el gènere de la descendència tenia una importància vital. Els nens eren més valorats que les nenes i rebien més protecció i més atencions alimentàries i sanitàries. En aquell context cultural, les nenes eren considerades elements no aptes per a l’aparell productiu. Arribades a l'edat adulta, la sort de les dones no era millor. Destinades a una funció estrictament reproductiva, patien un deteriorament físic accelerat producte d'una situació continuada d'embarassos i parts. Mai fins llavors, les dones havien estat en una situació de tanta vulnerabilitat.
La mortalitat infantil.
Les fonts revelen
que el fenomen de la supermortalitat femenina es va produir de forma
especialment acusada al medi rural. L’Europa del 1500 era un món bàsicament
rural. I Catalunya no era una excepció: les ¾ parts de la població residia en nuclis poblacionals inferiors als cinc mil habitants. I les mateixes
fonts revelen que les ¾ parts de la població rural exercia la seva activitat
principal en el sector agro-ramader. En definitiva, un fenomen que afectava els
2/3 del total de la població del país.
Durant la centúria
del 1500, els salaris van inflaccionar com no ho havien fet mai: l’expansió
econòmica del país va provocar una demanda de mà d’obra sense precedents que, en part,
es va cobrir amb la immigració occitana. Els grans masos es varen omplir de
personal subaltern. Però les petites i mitjanes explotacions –que havien
esdevingut el règim majoritari- confiaven la força motora de treball en la seva
pròpia capacitat de generar recursos. En resum, tenir fills i aconseguir
criar-los fins a l’edat justa (set o vuit anys) per a incorporar-los a l’aparell productiu
familiar.
Per a il·lustrar el fenomen acudim a les fonts documentals d'una petita població situada a cavall de la
Catalunya central i les planes occidentals del país: Vallfogona de Riucorb. Una
tria que respon a les característiques específiques de la plaça objecte de l’estudi que la converteix en un paradigma extrapolable al conjunt del país. Observem en el gràfic
que s’exposa a continuació, com les piràmides de població infantil revelen una osca important en el sots-segment "6 a 10 anys", que correspon a l'etapa més sensible en el creixement de la persona.
El Memorial de 1592
censa un total de població de 352 habitants, distribuïda en 193 homes (el 55%
sobre el total) i 159 dones (el 45% sobre el total). 10 punts percentuals que
expliquen moltes coses. Els “pàrvuls” (la població menor de 14 anys) sumava 115
persones (el 30% de la població), distribuïdes en 63 nens (el 55% del segment)
i 52 nenes (el 45% del segment). En aquest segment, també apareix el decalatge
de 10 punts percentuals que revela el còmput total de població.
Les seriacions de
naixements de les dècades immediatament anterior i posterior a 1592 detallen un
nombre similar de naixements de nens i de nenes, que no expliquen l’osca de
població infantil femenina. En canvi, els Llibres d’Òbits del mateix període
contenen una esgarrifosa relació –per ser desproporcionada– de defuncions de
nenes, extrem que prova d’una manera definitiva la “supermortalitat femenina”
en el col•lectiu de població infantil de la comunitat.
Aquest fenomen, que
va ser general durant l’antiguitat i l’edat mitjana, es va incrementar
sobtadament durant els primers segles de l’edat moderna. La proliferació massiva de petites i mitjanes explotacions, com a resultat de la revolució Remença, va provocar -en aquell context cultural i econòmic- una explosió del fenomen. La societat de la Catalunya barroca
dels segles XVI i XVII -que va conèixer l’accés a l’ús i a la propietat de la
terra de les classes històricament més desfavorides- va conèixer de primera mà l’expansió del fenomen en la seva màxima expressió.
La mortalitat adulta.
El gran cicle
expansiu de 1486-1640 (Revolució dels Remences a Revolució dels Segadors),
sobretot el període central de 1553-1627, va provocar també canvis substancials
en els esquemes socials, impulsats per la bonança econòmica general. Les
famílies econòmicament ben situades casaven els fills i les filles en edats
molt primerenques (entre els 16 i els 18 anys), amb el doble objectiu
d’assegurar el relleu patrimonial i d’incrementar la massa laboral familiar.
Les morts de dones
de primer part –amb indiferència de la seva condició econòmica- eren freqüents.
Hi contribuïa el fet esmentat anteriorment que moltes dones s’enfrontaven al primer part a una edat
molt primerenca. Però la màxima incidència es produïa a partir de la mitja
dotzena de parts. No cal fer un gran esforç per imaginar que l’exposició
continuada -durant anys- a una situació d’embaràs i part provocava un notable
deteriorament de l’estat físic de les dones, que es traduïa en una considerable
mortaldat entre la població femenina.
Observem en la
gràfica que s'exposa a continuació que el sots-segment “de 15 a 29 anys” -el primer tram de la població
en edat reproductiva- revela una sorprenent correcció de forces demogràfiques entre
homes i dones. Aquesta dada, però, cal emmarcar-la en una fenomenologia
diferenciada: l’emancipació i emigració de la mà d’obra masculina. Aquells nens
–ara fadrins- concebuts i parits per esdevenir “braços per a treballar”, que
escapaven de les dures condicions laborals familiars per crear -en un altre entorn- el seu propi
aparell productiu, ... seguint el mateix model !!!.
En canvi a
posteriori, equilibrada la balança local de distribució de treball i força
motora de treball, observem el decalatge considerable entre la població
masculina i femenina. En el sots-segment de “30 a 44 anys” –el segon tram de la
població en edat reproductiva-, la caiguda d’efectius femenins -tenint en
compte que en el tram d’edat anterior les forces estan equilibrades-
és considerable: els homes passen a representar el 60%, i les dones, només el
40%.
Els detalls que
transcriuen els rectors en els Llibres d’Òbits són esfereïdorament dramàtics:
dones relativament joves (entre 30 i 40 anys) “amb el cos desllorigat” i “amb
les forces acabades”, que acumulaven un historial que sumava entre mitja dotzena i
una dotzena d’embarassos i de parts. I sense distincions. Les difuntes de
classe benestant se situaven a la banda alta (de 10 a 12 embarassos i parts), i
les de classe humil, a la banda baixa (de 6 a 10 embarassos i parts). La diferència
estibava en l’edat de matrimoni: les “noies riques” eren casades entre els 16 i
els 18 anys, i les “noies pobres”, entre els 23 i els 25 anys.
Òbviament, aquest
fenomen produïa una crua selecció natural que impedia a les dones arribar a la
vellesa en la mateixa quantitat i condicions que els homes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada