CAPITULACIONS: El mite de l'amor convertit en negoci (i II).

En la Catalunya de l’Antic Règim –la del bandolerisme i la dels Segadors- el matrimoni esdevé un instrument de generació de negoci. Ho expliquem en l’anterior article. I com passa en tots els camps d’actuació dominats per l’expectativa de negoci; els contractants plantegen i incorporen garanties de protecció a la inversió.  La dona queda reduïda a la categoria d’objecte –en les negociacions-; i el seu futur està condicionat a la seva capacitat de reproducció –en les garanties-.

Per a entendre-ho millor cal contextualitzar el moment. Explicàvem en l’anterior article que Catalunya estava immersa en un període de gran creixement econòmic i demogràfic. I que els condicionants històrics –l’aplicació de les reivindicacions pageses de la revolució dels Remences- havien impulsat l’aparició d’una classe àmplia i rica formada per pagesos lliures i artesans emprenedors. Allò que contemporàniament anomenaríem “classes mitjanes”. Una societat dinàmica i pròspera que va abraçar i desenvolupar una ideologia d’associació entre matrimoni i patrimoni, d’aliances i solidaritats interfamiliars, i que tenia en els enllaços convinguts el principal instrument d’abast.

La Catalunya de les Capitulacions és la de les companyies mercantils –la gènesi del capitalisme- que sorgien i es desenvolupaven en un escenari de plenitud econòmica. La Catalunya rica i plena dels Segadors. Però es també la Catalunya del Barroc, l’expressió artística senyera de la contra-reforma catòlica. Les icones religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió d’un passat fosc (l'antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600.

I en aquest context històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona, que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu paper fins a esdevenir objecte i expectativa. Les Capitulacions matrimonials incorporen la figura de la garantia de descendència, articulada a través de dos mecanismes –les “Lliures Voluntats” i els “Espòlits”- que estan pensants, calculats i negociats per a recuperar el dot de la núvia en el cas que aquesta morís abans de tenir descendència. O per a rescabalar a la família del nuvi en el cas que la dona -en l’ideari de l’època- no aconseguís engendrar descendència.

Per a exemplificar-ho acudim novament a les fonts documentals. Recuperem les Capitulacions “que dona de dot Nofre Ballart de Vallfogona a Joan Piñol de la mateixa vila per conlocació de sa filla Maria”.  I observem la cita “fan hereus als fills per fills o filles del dit matrimoni amb facultat de poder anomenar lo fill que li apareixerà”; que consagra l’esperit de les Capitulacions: evitar que la inversió de la família de la núvia acabi en mans alienes; o en aquest cas concret evitar el dot que en Ballart aporta en nom de la seva filla Maria –en el suposat cas que aquesta mori sense descendència- acabi en mans d’un hereu fruit d’un matrimoni posterior del marit vidu. Aquesta contingència estava perfectament contemplada i recollida en les garanties a les quals ens referim:

Lliures Voluntats:

N’Onofre Ballart pacta el pagament ajornat de cinquanta sis lliures barcelonines (una quantitat que, d’acord amb les taules coetànies de preus agraris, equivalia a vuit rucs o a sis vaques). Aquest import es satisfaria en tres pagaments:

El primer pagament, de vint lliures barcelonines, es faria efectiu quan la Maria engendrés un hereu, es a dir un nen. I el pagament es liquidaria a la pila baptismal, posteriorment a l’administració del sagrament del bateig, que era el mateix que dir que els Ballart rebien i acceptaven d'en Piñol la garantia que la criatura havia nascut viva.

El segon pagament, també de vint lliures barcelonines, quan l’hereu hauria rebut el sagrament de l’Eucaristia, el que contemporàniament anomenem de forma col·loquial “la primera comunió”. L’administració d’aquest sagrament tenia la consideració de ritus iniciàtic, bàsicament al món del treball. I també era la constatació –i la garantia- que la criatura havia superat la franja d'edat de màxima incidència de mortalitat.

El tercer pagament,  de setze lliures barcelonines,  es satisfaria quan l’hereu fos “en temps de casar”; condicionat a l’acceptació en matrimoni d’una filla –sense especificar- del seu oncle Ballart, l’ hereu de l’avi Onofre. És a dir, una mitja cosina-germana neta de n’Onofre i la Catherina. Aquest punt contenia una evident i reveladora expectativa de retorn, per que generalment quedava integrat en el dot de la futura núvia.

   

Espolits:

Però el mateix Onofre, amb la decidida iniciativa de la seva segona muller Catherina (la madrastra de la núvia Maria) va aconseguir introduir unes clàusules de rescabalament per incompliment dels acords pactats en les Lliures Voluntats.  Bàsicament és deia que:

En el cas que la Maria morís abans de tenir descendència, en Joan Piñol hauria de retornar a la família Ballart la totalitat del dot matrimonial. Tant la part immoble (finques) com la part moble (l’aixovar de la núvia).

En el cas que la Maria morís de primer part, però la criatura sobrevisqués; els Ballart farien efectives les Lliures Voluntats; subjectes, òbviament, a la condició de gènere masculí de la criatura. A canvi, en Piñol retornaria als Ballart la totalitat de l'aixovar que la núvia havia aportat al matrimoni.

En el cas que el nadó sobrevivent fos una nena, els Ballart acceptaven que en Piñol es convertís en marmessor (custodi) de la totalitat del dot que la núvia havia aportat al matrimoni (l'aixovar i les finques). Una condició que podria ostentar fins que la nena assolís l’edat del “temps de casar”.  I que perdria si la nena no assolia l’edat adulta, obligant-se a retornar-ho a la família Ballart.

 

Es fàcil imaginar que l’incompliment d’aquests pactes era freqüent. La mortalitat infantil (de 0 a 8 anys) i la mortalitat de part presentaven taxes generals d'un 20%. I sovint esdevenia font de conflictes.  La Catalunya barroca és un país en la plenitud econòmica. Però també es una societat carregada amb un fort endeutament, que sovint provocava fallides i desnonaments. Les fonts documentals revelen que en moltes ocasions, els “espolits” s’executaven amb els bens deteriorats, o be carregats amb hipoteques feixugues que perjudicaven notablement el seu valor. Però no tenim més detalls per que difícilment aquests conflictes és ressolien en l’àmbit de la justícia ordinària. Generalment els perjudicats actuaven d’acord amb uns codis d’honor existents emmarcats dins el fenomen de la violència generalitzada que planava sobre el conjunt de la societat.

Un dels pocs casos documentats existents el localitzem a l’Arxiu de l’Audiència de Catalunya. En 1680, els Espart  (avantpassats directes de l’autor de l’article) –originaris de Solsona i majorals d’un latifundi propietat del bisbat solsoní a Fondarella (Pla d'Urgell)- varen iniciar un plet contra Gerònima Bordons -també de Solsona-, vídua i mare de l’hereu Bordons, que a l’ensems era vidu recent d'una noia Espart, i manifestament reticent al compliment dels “espolits”. La posició dels Espart, propera al poder, fa pensar que els va donar confiança per a litigar a través de la justícia ordinària, i estalviar-se reclamacions fent ús d’altres mètodes. Cal ressenyar que el "sistema" havia generat l'existència d'un "sector econòmic" dedicat a les reclamacions fent ús de mètodes intimidadors i violents, que no era gens barat. Desconeixem el resultat del procés.

En qualsevol cas, ens trobem davant d’una casuística generalitzada provocada per una praxis negociadora que contenia un elevat grau de complexitat, pròpia d'una societat culturalment i economicament molt desenvolupada. I que, podríem afirmar, inspira –si més no recorda- el sistema de retribucions “fix+incentius” que contemporàniament s’aplica a cert tipus de directius del sector terciari. I tot això passava en la Catalunya del barroc, el país del bandolerisme i dels Segadors.   

CAPITULACIONS: El mite de l'amor convertit en negoci. (I)

Hi va haver un temps que casar-se no era fàcil. No era una qüestió que es resolia amb la simple voluntat de fer la vida en comú. A la Catalunya de l’Antic Règim –el país del bandolerisme i de la revolució dels Segadors -, les coses no eren tan senzilles. La societat estava dominada pels convencionalismes. I les Capitulacions –els acords documentats de les negociacions matrimonials- esdevenen una fórmula per a convertir el matrimoni en una pràctica mercantil  que abasta tots els segments de la societat. 

Les Capitulacions no son una invenció dels catalans. Tot i que, atesa la nostra tradicional inclinació cap els negocis, ho pugui semblar. Les Capitulacions son una figura jurídica –i una institució social- que te el seu origen en el dret romà, universalment emprat arreu de l’Europa medieval. La diferència, però, la trobem en l’abast social. Al conjunt d’Europa, les Capitulacions eren un instrument utilitzat bàsicament per les classes riques, sovint per a reforçar les aliances familiars que afavorien la seva posició de privilegi.

En canvi a la Catalunya barroca d’en Serrallonga i d’en Claris, les fonts ens revelen que era una pràctica generalitzada, que abastava a totes les classes socials. Pagesos, artesans, nobles i comerciants; rics i pobres; del medi rural o del medi urbà. A la Catalunya del 1500 i del 1600, les Capitulacions matrimonials esdevenen una institució social i un mitjà de socialització; i se’ns presenten, a la investigació contemporània, com la manifestació més pregona d’una arrelada cultura de matrimonis convinguts amb un criteri estrictament mercantilista i patrimonialista.

La raó cal buscar-la en la composició del paisatge sociològic i econòmic. La Catalunya barroca és el resultat del triomf de la revolució pagesa de les Remences (1481-1486).  Una guerra lliurada en un context general de revoltes pageses que esclataren arreu del continent europeu, directament relacionades amb les grans crisis sistèmiques que revelaven l’esgotament dels models medievals.  A Catalunya –a diferència del que va passar a Galicia, al País Valencià, a França o a Castella; amb les respectives revoltes dels Irmandiños, de les Germanies, de la Jacqueria o dels Comuneros – la revolució agrària és va saldar amb la victòria dels pagesos, ajustada però suficient per a fer valer les seves reivindicacions principals.

Amb el triomf dels Remences, el conjunt de la pagesia catalana -que representava les ¾ parts de la població- va  impulsar un formidable creixement de l’economia. Catalunya assajava allò que contemporàniament definim com una reforma agrària. I les classes artesanes, que representaven entre un 15% i un 20% de la població és varen beneficiar de la inèrcia positiva que imprimia el sector agrari. Durant les centúries del 1500 i del 1600 –fins a la crisi dels Segadors (1640)-, el país va viure un període prou llarg d’expansió econòmica i demogràfica per a propiciar l’aparició d’unes classes àmplies i riques de pagesos lliures i d’artesans emprenedors que contemporàniament definiríem com a  “classes mitjanes”.

Amb aquest paisatge, resulta fàcil comprendre la inclinació quasi obsessiva d’aquells catalans cap a la pràctica de conciliar matrimonis. Els vincles de parentiu i solidaritat que s’establien entre les famílies s'aplicaven en tots els camps d'actuació, i reportaven beneficis i seguretat als contractants. La documentació coetània ens revela que en tots els estrats de la societat aquesta pràctica era concebuda com la via d’ascensió econòmica i social per excel·lència. I qui disposava d’un mínim patrimoni, que era una part molt destacada de la societat,  ho feia valer en ares de la projecció econòmica i social de la casa, que era l’equivalent a dir de la família. 

Per a exemplificar l’abast d'aquestes pràctiques acudim al fons documental d’una petita població de la Segarra històrica: Vallfogona de Riucorb. I revivim a través de la documentació coetània les Capitulacions matrimonials entre dos membres de la comunitat que pertanyien al segment social dels pagesos lliures. El 9 de setembre de 1632 és protocol·litzaven les Capitulacions entre n’Onofre Ballart, de trenta anys i vidu; i  en Montserrat Ponts, com a pare i representant de la Catherina Ponts, de dinou anys i soltera.  Cal ressenyar que, en aquella època, Montserrat era un nom de pila masculí.

En aquell acte n’Onofre va actuar en nom propi. Era el “cap de casa”, condició bàsica per a representar els interessos d’una part. Era l’hereu del seu pare i vivia a casa del pare, però com a home casat i amb fills estava alliberat de la tutela paterna. N’Onofre era el net d’un jornaler occità -d'Alvèrnia- que havia emigrat a Catalunya a finals del segle anterior,  i havia arrelat i prosperat impulsat per la puixança econòmica.  I era, també, el custodi (el marmessor) del testament de la seva difunta esposa Gerònima, que havia estat en favor de les dues filles petites de la parella: Maria i Joana. No oblidem que els catalans ens casem en separació de bens des de temps immemorials. I això significa que els bens que la difunta havia aportat al matrimoni serien heretats per les filles "en temps de casar".

En Montserrat (avantpassat directe de l’autor de l’article) era pare de disset fills (cinc d’un primer matrimoni i dotze d’un segon matrimoni) dels quals onze varen arribar a l’edat adulta. La Catherina, filla del segon matrimoni, era una d’aquests. Però, òbviament,  no consta enlloc que ella participés ni en la elecció del nuvi ni en la negociació de l’acord. En Montserrat, que prèviament devia examinar amb deteniment el patrimoni dels Ballart, devia pensar que la seva filla podria tenir una existència relativament còmoda. I devia imaginar que forjava una aliança familiar amb els Ballart -una família econòmicament ben posicionada- traçada amb els potents llaços de parentiu i solidaritat tant importants en aquell context sociològic. Li calia, però, aportar un dot suficient per a desvetllar l’atenció del nuvi. 

En Montserrat, que també disposava d’un patrimoni suficient per a presentar-se en condicions a negociar, va iniciar les “vistes” (la negociació) amb l’argument contundent que la Catherina era jove, forta i sana; i representava la possibilitat real de donar-li l’hereu que la difunta -en l'ideari de l'època- l’hi havia negat. Del dot ja se’n parlaria quan toqués. I n’Onofre, que devia sentir la necessitat de tenir un hereu (per a garantir la continuïtat de la casa i evitar l’alienació del patrimoni familiar) i, també, la necessitat de recuperar la figura de la mare i mestressa (indispensable per a criar be i casar millor a les filles orfes); s’hi va avenir de seguida. Naturalment el dot és va negociar.  I en Montserrat, en nom de la Catherina, va aportar al matrimoni un lot patrimonial respectable.

Setze anys més tard, en 1648, n’Onofre va haver de tornar a capitular. Però llavors en nom de la seva filla Maria, del primer matrimoni. I en aquell instant se li van complicar les coses. Per que la Catherina, que anteriorment havia estat víctima, en aquest acte esdevé botxí i adquireix un paper molt actiu i destacat. La documentació coetània ens revela que va ser ella qui va triar el pretendent i qui va dur el pes de les negociacions. Un mecanisme legal li ho permetia en la seva condició i qualitat de mare de l’hereu continuador de la nissaga Ballart. I en la revisió del document, és fa difícil evitar la sospita que l'ombra llarga d'en Montserrat Ponts, en la defensa dels interessos del seu net Ballart, hi va intervenir. Les capitulacions matrimonials entre la Maria Ballart i en Joan Piñol que inicien el text amb la reveladora frase:

“Memorial del que dona de dot Nofre Ballart de Vallfogona a Joan Piñol de la mateixa vila per conlocació de sa filla Maria”.  

es clouen amb la definitiva sentència:

“de conformitat amb la voluntat de sa madastra na Catherina Ponts uxor Ballart”