El relat que s’ha posat sobre la taula per a explicar l’origen de la destrucció de la nació catalana insisteix una vegada i una altra sobre els fets de 1714. Però la gènesi del conflicte entre Espanya i Catalunya arrenca amb la revolució de 1640. També, com ara, aquells fets arriben al seu clímax precedits d’un paisatge social i econòmic afectat per una profunda crisi d’abast global. També, com ara, aquells fets son la conseqüència d’un moviment revolucionari de naturalesa social, que ràpidament s’eleva al rang de categoria nacional. També, com ara, la resposta d’Espanya va ser l’asfixia econòmica, social i política de Catalunya.
La revolució de
1640, que coneixem com la guerra dels Segadors, es el punt culminant d’un llarg
procés de empobriment i destrucció de les classes productives de Catalunya, en
un context de crisi econòmica d’abast europeu, que va conduir a la societat catalana
a un clima de descontentament i revolta. Aquesta crisi venia precedida d’una sèrie d’elements
que, en alguns casos sorprenentment, observem que es revelen novament en l’actualitat.
La crisi de 1640, com l’actual, es un
episodi d’ensorrament econòmic i de revolució social que a Catalunya es
transforma ràpidament en un moviment de reivindicació nacional.
Posem fil a l’agulla.
Catalunya havia viscut un segle llarg d’expansió econòmica i demogràfica. La
victòria de la revolució pagesa dels Remences (1486) havia obert un escenari
nou en tots els àmbits. Catalunya havia assajat allò que contemporàniament definiríem
com una “reforma agrària”. Amb totes
les seves conseqüències: emergència d’una nova classe de petits productors
agraris independents, creació de circuits comercials de la producció agrària
per a absorbir i distribuir els excedents del consum local, i impuls de la
classe artesanal pre-industrial que creixia seguint la inèrcia del sector
agrari. En definitiva, Catalunya vivia –a inicis de la centúria del 1600- un
procés de mercantilització que generava una important riquesa.
Però la gran crisi
del segle XVII aviat es va deixar notar. En aquell context les economies nacionals
eren molt vulnerables i els efectes -per contagi- d’una crisi a nivell continental resultaven
inevitables. No obstant a Catalunya, com a qualsevol altre país d’Europa,
aquesta gran crisi va adquirir ràpidament uns matisos propis i genuïns, íntimament
relacionats amb la singularitat social, política i jurídica del país.
Primera causa: La
corrupció de les elits polítiques i econòmiques.
La creació dels
circuits comercials de productes agraris va impulsar l’emergència d’un fenomen que
actuava a l’ombra dels mercats reglamentats: l’especulació. I d’una figura que
actuava a l’ombra del poder establert: l’especulador. Per entendre-ho cal
aclarir que en aquell moment Catalunya no disposava d’un aparell hidràulic (una
xarxa de regadiu) desenvolupat que garantís uns mínims de producció anyals al
marge del comportament de la climatologia. Les collites eren molt irregulars. Un parell o tres de males anyades
consecutives (de sequeres o d’inundacions) provocava un col·lapse en el sistema alimentari del país. I això beneficiava l'existència de pràctiques -tolerades pel poder- d'acaparació d'aliments i especulació de preus.
Els governs de les
ciutats importants del país (Barcelona, Perpinyà, Lleida, Girona, Tarragona,
Vic, Reus, Manresa, Cervera, Tortosa) havien de destinar importants recursos del pressupost
municipal per a adquirir blat i coure pa, que es racionava convenientment. Era
una qüestió d’ordre públic, per que els episodis de fam a ciutat es
transformaven ràpidament en avalots i destrucció de les propietats de les
classes privilegiades. En aquestes operacions de compra de cereal, generalment,
les autoritats acudien als grans comerciants de blat del país, que la
documentació coetània anomena reveladorament “negociants de grans”.
Un gran negoci
només a l’abast de les grans fortunes. Per que les successives “males anyades” de principis del 1600
varen incrementar el fenomen fins a convertir-lo en una pràctica habitual i absolutament
desregulada. Les fonts ens revelen una connivència escandalosa entre els
especuladors i els elements destacats de l’aparell polític de la monarquia a
Catalunya. Les institucions del país havien denunciat repetidament –sense èxit-
el contraban de blat cap a França i cap a Castella orquestrat per l’oficina del
virrei, mentre les grans ciutats de Catalunya patien fortes restriccions o,
fins i tot, episodis de fam que es saldaven amb una multitud de morts producte
de la violència i de les malalties.
Segona causa: La
ruïna i desnonament de la petita pagesia.
Els especuladors –i
els governants que col·laboraven en les maniobres d’acaparament i contraban de
cereal- havien aconseguit el control absolut dels circuits comercials agraris,
i en conseqüència el control absolut sobre els preus de compra i de venda. Amb
l’imperi de la pràctica especulativa els preus dels productes agraris situats a
la terra (el benefici del productor) és varen ensorrar. A partir de 1627 el
camp català es va col·lapsar, i els petits pagesos lliures (propietaris o
llogaters) es varen veure abocats a la ruïna. I de retruc el sector econòmic de
l’artesanat rural. Una situació que va afectar a les ¾ parts de la població de
Catalunya.
La petita pagesia
lliure va ser víctima d’una “bombolla
cerealística”. Els “negociants de
grans” durant els anys de bonança anteriors a la crisi, varen estimular l’increment
de la producció unflant escandalosament els preus del blat. Els pagesos, si be
no eren beneficiaris directes d’aquesta inflació monstruosa, si que es sentien
estimulats a aportar més producció als circuits comercials. Durant el primer
quart del 1600 assistim a una fenomenal rompuda de boscos transformats en
terres de conreu. I també assistim a un progressiu –i colossal- endeutament de la classe pagesa per a fer
front a la inversió. Les fonts documentals revelen una quantitat significativa
de masses d’endeutament familiar que equivalien –en moltes ocasions- al
valor conjunt de la vivenda i del negoci
que responien pel deute.
En aquest punt
observem que la petita pagesia lliure també va ser víctima d’una “bombolla immobiliària”. Per que, generalment, els creditors (els
prestamistes) eren els mateixos que havien estimulat la inversió, ... i els
mateixos que controlaven els preus de la producció. Els especuladors –els “negociants de grans”- eren en aquell
context l’aparell financer del país. La seva reprotxable activitat els havia
reportat uns excedents formidables de tresoreria que dedicaven en part al crèdit
hipotecari . I amb la ruïna de la petita pagesia –i del petit artesanat
pre-industrial-, va sorgir un fenomen tràgic
fins aleshores desconegut en el paisatge social i cultural català; i contra el
qual no hi havia cap tipus d’experiència ni mecanisme corrector: els
desnonaments.
Tercera causa: la militarització del camp.
Els desnonaments varen provocar una crisi colossal en la organització social del país. La
primera conseqüència directa va ser la destrucció de milers d’unitats
familiars. Les taxes de mortalitat –especialment de població infantil- es varen
disparar. I els masos potents -els que
resistien millor la crisi- es van omplir de “mossets” i de “minyones” orfes que eren posats a treballar en
condicions infrahumanes. Els boscos que
havien sobreviscut a les rompudes agràries es van omplir de gent arruïnada i
desclassada, que s’organitzaven amb normes molt primàries i que vivien amb
molta precarietat. Algunes fonts estimen un volum aproximat del 10% -15% de la
població del país. Una xifra molt significativa que en l’actualitat equivaldria
a un milió de persones.
Aquestes comunitats
varen alimentar notablement el fenomen bandoler. Bàsicament el bandolerisme
anti-social. A diferència de les colles organitzades de bandolers –que tenien
entre els seus objectius l’assalt als masos, els hostals, les adoberies-; el
bandolerisme anti-social, per raons obvies, es va especialitzar en l’atac a caravanes
de comerciants, botiguers de carro i viatgers solitaris. Els camins varen
esdevenir impracticables. El comerç es va ressentir. I els “negociants de grans”, que veien amenaçat
el seu sistema, varen pressionar a les institucions. El bandolerisme, que fins
a l’esclat de la crisi havia estat un problema polític, va esdevenir una qüestió
d’ordre públic.
I el comte-duc d’Olivares,
el privat del rei, va tenir el pretext perfecte per a ocupar militarment Catalunya.
El país, que havia patit el transit permanent de soldats cap al front de la
guerra que les monarquies hispànica i francesa mantenien estacionat al
Rosselló, va haver de suportar una ocupació estàtica i definitiva dels exercits
espanyols. Les tropes varen ser allotjades a les cases dels pagesos. En canvi,
la petita noblesa i els mercaders, per dret, estaven exempts d’aquesta
obligació. El previsible xoc es va produir i la convivència es va tornar
insostenible. Els soldats del rei espanyol varen cometre milers de crims en forma de robatoris,
agressions, violacions, mutilacions i assassinats; que en la immensa majoria
dels casos varen restar impunes. I l’espurna que va encendre la revolta no es
va fer esperar.
Amb aquest paisatge
resulta fàcil imaginar els fets de la diada de Corpus de 1640, que marquen l’inici
de la revolució dels Segadors. Una revolta que en paraules del professor Reglà (un dels grans especialistes de la història moderna de Catalunya) va ser a l'inici “un aixecament pagès anti-fiscal i
anti-senyorial, sense un lideratge i un objectiu definit”.
Pocs mesos més
tard, el febrer de 1641, Pau Claris com a President de la Generalitat, amb el suport de tots els estaments de govern del país proclamava la República
Catalana, i organitzava el seu govern seguint el model de les repúbliques independents
de la península italiana. D’immediat es va procedir a dictar ordres de captura
i empresonament contra els més destacats “negociants
de grans” de Catalunya. Però cal no oblidar que el govern que es va
constituir –l’estament que va gestionar el poder de la nova república- estava
format íntegrament per elements que procedien del braç eclesiàstic i del braç
dels mercaders. Catalunya, que havia iniciat una revolta social, va acabar portant
a terme una revolució nacional liderada per les elits polítiques i econòmiques. Catalunya, 1641. Fa tres-cents setanta cinc anys.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada