En la Catalunya de l’Antic Règim –la del bandolerisme i la dels Segadors- el matrimoni esdevé un instrument de generació de negoci. Ho expliquem en l’anterior article. I com passa en tots els camps d’actuació dominats per l’expectativa de negoci; els contractants plantegen i incorporen garanties de protecció a la inversió. La dona queda reduïda a la categoria d’objecte –en les negociacions-; i el seu futur està condicionat a la seva capacitat de reproducció –en les garanties-.
Per a entendre-ho
millor cal contextualitzar el moment. Explicàvem en l’anterior article que
Catalunya estava immersa en un període de gran creixement econòmic i
demogràfic. I que els condicionants històrics –l’aplicació de les
reivindicacions pageses de la revolució dels Remences- havien impulsat
l’aparició d’una classe àmplia i rica formada per pagesos lliures i artesans
emprenedors. Allò que contemporàniament anomenaríem “classes mitjanes”. Una
societat dinàmica i pròspera que va abraçar i desenvolupar una ideologia d’associació entre matrimoni i
patrimoni, d’aliances i solidaritats interfamiliars, i que tenia en els enllaços
convinguts el principal instrument d’abast.
La Catalunya de les
Capitulacions és la de les companyies mercantils –la gènesi del capitalisme-
que sorgien i es desenvolupaven en un escenari de plenitud econòmica. La
Catalunya rica i plena dels Segadors. Però es també la Catalunya del Barroc,
l’expressió artística senyera de la contra-reforma catòlica. Les icones
religioses femenines són progressivament marginades i substituïdes pels
prototipus masculins. La contra-reforma catòlica es sustenta sobre la idea que
la feminitat –i per extensió el matriarcalisme- és l’expressió d’un passat
fosc (l'antiguitat, la medievalitat); i la masculinitat –i per extensió el patriarcalisme- es el símbol d’un
present triomfant i d’un futur brillant. Un axioma que va arrelar amb força en
el conjunt de la societat catalana del 1500 i del 1600.
I en aquest context
històric, l’economia i la ideologia sumen, i esdevenen cultura social. La dona,
que havia estat el centre de la vida en les comunitats catalanes primigènies
dels segles VIII i IX recloses en les valls pirinenques, veu degradat el seu
paper fins a esdevenir objecte i expectativa. Les Capitulacions matrimonials
incorporen la figura de la garantia de descendència, articulada a través de dos
mecanismes –les “Lliures Voluntats” i els “Espòlits”- que estan pensants,
calculats i negociats per a recuperar el dot de la núvia en el cas que aquesta
morís abans de tenir descendència. O per a rescabalar a la família del nuvi en
el cas que la dona -en l’ideari de l’època- no aconseguís engendrar
descendència.
Per a
exemplificar-ho acudim novament a les fonts documentals. Recuperem les
Capitulacions “que dona de dot Nofre Ballart de Vallfogona a Joan Piñol de la
mateixa vila per conlocació de sa filla Maria”.
I observem la cita “fan hereus als fills per fills o filles del dit
matrimoni amb facultat de poder anomenar lo fill que li apareixerà”; que consagra
l’esperit de les Capitulacions: evitar que la inversió de la família de la núvia acabi en mans alienes; o en aquest cas concret evitar el dot que en Ballart aporta en nom
de la seva filla Maria –en el suposat cas que aquesta mori sense descendència-
acabi en mans d’un hereu fruit d’un matrimoni posterior del marit vidu. Aquesta
contingència estava perfectament contemplada i recollida en les garanties a les
quals ens referim:
Lliures Voluntats:
N’Onofre Ballart
pacta el pagament ajornat de cinquanta sis lliures barcelonines (una quantitat
que, d’acord amb les taules coetànies de preus agraris, equivalia a vuit rucs o
a sis vaques). Aquest import es satisfaria en tres pagaments:
El primer pagament,
de vint lliures barcelonines, es faria efectiu quan la Maria engendrés un hereu, es a dir un nen. I el
pagament es liquidaria a la pila baptismal, posteriorment a l’administració
del sagrament del bateig, que era el mateix que dir que els Ballart rebien i
acceptaven d'en Piñol la garantia que la criatura havia nascut viva.
El segon pagament,
també de vint lliures barcelonines, quan l’hereu hauria rebut el sagrament de l’Eucaristia, el
que contemporàniament anomenem de forma col·loquial “la primera comunió”.
L’administració d’aquest sagrament tenia la consideració de ritus iniciàtic,
bàsicament al món del treball. I també era la constatació –i la garantia- que
la criatura havia superat la franja d'edat de màxima incidència de mortalitat.
El tercer
pagament, de setze lliures barcelonines, es satisfaria quan l’hereu fos “en temps de
casar”; condicionat a l’acceptació en matrimoni d’una filla –sense especificar-
del seu oncle Ballart, l’ hereu de l’avi Onofre. És a dir, una mitja
cosina-germana neta de n’Onofre i la Catherina. Aquest punt contenia una evident i reveladora expectativa de retorn, per que generalment quedava integrat en el dot de la
futura núvia.
Espolits:
Però el mateix
Onofre, amb la decidida iniciativa de la seva segona muller Catherina (la
madrastra de la núvia Maria) va aconseguir introduir unes clàusules de
rescabalament per incompliment dels acords pactats en les Lliures
Voluntats. Bàsicament és deia que:
En el cas que la Maria morís abans de tenir descendència, en Joan
Piñol hauria de retornar a la família Ballart la totalitat del dot matrimonial.
Tant la part immoble (finques) com la part moble (l’aixovar de la núvia).
En el cas que la
Maria morís de primer part, però la criatura sobrevisqués; els Ballart farien
efectives les Lliures Voluntats; subjectes, òbviament, a la condició de gènere
masculí de la criatura. A canvi, en Piñol retornaria als Ballart la totalitat de l'aixovar que
la núvia havia aportat al matrimoni.
En el cas que el
nadó sobrevivent fos una nena, els Ballart acceptaven que en Piñol es convertís
en marmessor (custodi) de la totalitat del dot que la núvia havia aportat al
matrimoni (l'aixovar i les finques). Una condició que podria ostentar fins que la nena assolís l’edat del
“temps de casar”. I que perdria si la
nena no assolia l’edat adulta, obligant-se a retornar-ho a la família Ballart.
Es fàcil imaginar
que l’incompliment d’aquests pactes era freqüent. La mortalitat infantil (de 0 a 8 anys) i la mortalitat de part presentaven taxes generals d'un 20%. I sovint esdevenia font de
conflictes. La Catalunya barroca és un
país en la plenitud econòmica. Però també es una societat carregada amb
un fort endeutament, que sovint provocava fallides i desnonaments. Les fonts documentals
revelen que en moltes ocasions, els “espolits” s’executaven amb els bens
deteriorats, o be carregats amb hipoteques feixugues que perjudicaven notablement
el seu valor. Però no tenim més detalls per que difícilment aquests conflictes
és ressolien en l’àmbit de la justícia ordinària. Generalment els perjudicats
actuaven d’acord amb uns codis d’honor existents emmarcats dins el fenomen de la
violència generalitzada que planava sobre el conjunt de la societat.
Un dels pocs casos
documentats existents el localitzem a l’Arxiu de l’Audiència de Catalunya. En
1680, els Espart (avantpassats directes
de l’autor de l’article) –originaris de Solsona i majorals d’un latifundi
propietat del bisbat solsoní a Fondarella (Pla d'Urgell)- varen iniciar un plet contra Gerònima
Bordons -també de Solsona-, vídua i mare de l’hereu Bordons, que a l’ensems era vidu recent d'una noia Espart, i manifestament reticent al compliment dels “espolits”. La posició dels Espart, propera al
poder, fa pensar que els va donar confiança per a litigar a través de la
justícia ordinària, i estalviar-se reclamacions fent ús d’altres mètodes. Cal ressenyar que el "sistema" havia generat l'existència d'un "sector econòmic" dedicat a les reclamacions fent ús de mètodes intimidadors i violents, que no era gens barat. Desconeixem el
resultat del procés.
En qualsevol cas,
ens trobem davant d’una casuística generalitzada provocada per una praxis negociadora que
contenia un elevat grau de complexitat, pròpia d'una societat culturalment i economicament molt
desenvolupada. I que, podríem afirmar, inspira –si més no recorda- el sistema de retribucions “fix+incentius” que contemporàniament s’aplica a cert tipus de directius del
sector terciari. I tot això passava en la Catalunya del barroc, el país del
bandolerisme i dels Segadors.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada